dimecres, 7 de març de 2018


7 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

La veritable virtut gaudeix del caràcter paradoxal i del caràcter holístic alhora. Això vol dir viure a fons la unitat en la diversitat com a garantia de l'ordre establert per Déu.

Així la saviesa és aquella experiència on encara no s'han escindit el coneixement i l'amor, l'ànima i el cos, l'esperit i la matèria, el temps i l'eternitat, el diví i l'humà, el masculí i ell femení... És aquell estat de consciència on la dicotomia entre l'objectiu i el subjectiu desapareix. En una paraula, la saviesa és l'harmonia viscuda de totes les polaritats de l'existència.

La cultura predominant del món actual sembla esperonar-nos cap a una felicitat exògena, esclava de les coses externes... És una constatació, i per això el tema d'aquest llibre dedicat a la saviesa és fer envejable el fet de gaudir del sentit profund de la vida.
Si establim el nostre allotjament espiritual en les profunditats de la vida no menystindrem les coses externes, però, en gaudirem amb llibertat i prudència. Una prudència que es tradueix en aquell discerniment que, amb una intuïció clarivident, sap veure on és el ver que sovint es barreja amb el fals en el format i en la intenció de les nostres obres.

Recordem aquí que aquest gaudir del sentit profund de la vida no és només un privilegi d'una elit d'escollits, sinó que està a l'abast de tots els petits i senzills, d'aquells que els funcionaris de la religió sovint menystenen, si és que no diuen, com van fer els fariseus al que fóra cec de naixement, és a dir, a aquell pobre i ignorant, segons el món: Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons? Jo 9,34.

No es tracta, doncs, de prohibir res de les manifestacions externes de la vida, sinó d'una invitació a anar més enllà i a no quedar-se clavat i empresonat en les formes, oblidant el contingut essencial on està realment la vida de debò. Si ens col·loquen dalt de tot de la muntanya podrem fer un judici més global i cert de tot allò que ens envolta i, al mateix temps, podrem tenir el domini de les coses i no pas que les coses ens dominin a nosaltres. Quan parlem de les coses externes ens referim no solament als objectes, sinó també a les formes, als ritus i a les cerimònies amb les quals manifestem i celebrem la nostra història i la nostra religió.

La saviesa és important perquè inclou l'aportació de tot l'home, no solament una part: la del cos o l'espiritual solament, sinó de tot l'home: cos i esperit.
Avui dia semblem gent escapçada... Només mirem el que està a fora: el fenomen, les formes... i hem de recordar que res del que és fora, fa pur o impur l'home, sinó que allò que surt del cor és el que el fa pur o impur. Cf. Mt 15,10-18.

Quan pensem en el temps pensem en un temps lineal, però, les coses espirituals no és mesuren per la quantitat sinó per la qualitat. En aquest sentit Panikkar diu: el meu temps sóc jo mateix i, en la mesura que tots participem de la comuna història humana, la nostra edat hauria de ser almenys de sis mil anys per a qualsevol “homo sapiens” dels nostres dies.

No ens podem desprendre de la pròpia història, però tampoc podem perdre la nostra llibertat i responsabilitat personal, si no volem de nou i definitivament ser expulsats del paradís del regne del Cel. La història de cadascú -el nostre context existencial- és la mateixa de tots aquells que formen part del mateix món i de la mateixa cultura. I aquesta història ens configura, ens dóna una manera de pensar i de veure les coses i tot això expressat amb un llenguatge propi. Això és bo i necessari, però sovint ens impedeix veure la vida eterna que, en definitiva, és la que ens fa viure i la que existeix des de sempre. Si ens quedem lligats a les formes d'expressió pròpies del moment històric en el qual vivim, perdrem la llibertat que és allò que ens identifica com a essers humans.

En aquest sentit diu Jaspers: La història ens mostra l'horitzó més vast de la humanitat, ens aporta els continguts de la tradició que fonamenten la nostra vida, ens mostra els patrons de mesura per al present, ens allibera de la vinculació inconscient a la pròpia època, ens ensenya a veure l'home en les seves possibilitats més elevades i en les seves creacions imperibles.

El nou naixement, suggerit pel Mestre, Jo 3,3-5. ens fa veure l'aspecte amagat de les coses i de la vida i és fruit del canvi de mentalitat predicat per Marc: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15.
Per això és bo que, per un moment, ens despullem de totes les adherències que la història ha anat dipositant en la nostra naturalesa espiritual, per dirigir de nou l'energia vital que ens mou a fer i a viure vers els valors transcendentals alimentats per la fe.
Ens hauríem de preguntar sempre què és allò que ens identifica com a creients: si són els ritus, els dogmes, les normes o són més aviat els valors humans tal com Jesús de Natzaret ens va ensenyar.

En un moment de la història humana foren produïdes les categories fonamentals en les quals pensem fins avui, i foren creades les religions universals de les quals els homes viuen fins avui. Jaspers
D'això n'hem de ser conscients per saber posar les coses al seu lloc en l'escala de valors. Les religions foren creades en un moment determinat de la història humana. En canvi, la bondat, la veritat i la justícia existeixen des de sempre, des de tota l'eternitat.

Hom pren aleshores consciència de la història. Comença quelcom extraordinari, però es té el sentiment i se sap que ha precedit un passat infinit. Ja al començament d'aquest desvetllament del veritable esperit humà, l'home està sostingut pel record i té la consciència de ser tardà, fins de trobar-se decaigut. Jaspers

No és bo quedar empresonats en un moment tan petit i efímer de la nostra història, sabent que ens ha precedit una eternitat. Som hereus d'una història, però també som portadors de vida eterna. Les petites manifestacions culturals d'un moment precís de la història no han d'ofuscar la realitat eterna que ens fa viure. Aquesta realitat eterna la pressentim, en tenim consciència, però no la dominem. Teilhard de Chardin ho va veure i expressar d'aquesta manera: Així doncs, potser per primera vegada en la meva vida, vaig prendre la llàntia i, abandonat la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l'abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d'acció. Ara bé, a mesura que jo m'allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m'escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s'anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m'obeïa. I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Quan, “en aquell temps”, l'època va perdre la força creadora, en els (tres) àmbits de la cultura universal va tenir lloc la fixació de doctrines magisterials i l'anivellament de l'arquetip col·lectiu i de la consciència general.
Sovint vivim empesos per la inèrcia i la rutina i diem, per consolar-nos: és el que s'ha fet sempre. En realitat, però, aquest “sempre” representa un nombre insignificant d'anys, comparats amb els 6000 d'història humana. Cal recuperar la creativitat i superar la inèrcia que ens anihila!

Ben cert que hem de restar conscients de la nostra època i de la nostra situació. Una filosofia moderna no pot brotar sense la il·luminació d'aquesta autodonació de l'ésser en el temps en un lloc determinat. Però si estem sota les condicions de l'època, no per això filosofem des d'aquestes condicions, sinó partint en tot moment de l'englobant: És a dir, partint des de la unitat essencial que ho inclou tot, de la unitat que abraça el passat, el present i el futur en un mateix anhel i una mateixa veritat. Encara que en un moment determinat de la història els homes plantem a la muntanya de Déu uns altres arbres dels quals gaudim dels seus fruits per un temps, la muntanya que trepitgem i que dóna vida als arbres és la mateixa.

La història deixa de ser una presó per a ser el lloc inevitable en el qual mitjançant el nostre fer i experimentar, aconseguim allò que pròpiament és. Es tracta de viure sempre la mateixa realitat espiritual: allò que pròpiament és, de diversa manera i forma.


dijous, 8 de febrer de 2018


6 – AXIOLOGIA FONAMENTAL
(pensaments)

Panikkar en un dels seus llibres ens parla de la saviesa. I ho fa, com és costum en ell, no amb un llenguatge acadèmic propi d'especialistes, sinó des de la seva experiència personal d'home espiritual. Nosaltres volem aprofitar-nos una mica de la seva ensenyança, recordant algunes de les seves paraules entorn de la saviesa.
(En tot aquest tema, les citacions que fem en lletra cursiva sense que en consti l'autor, s'ha d'entendre que són de Panikkar).

La saviesa és un dels valor nuclears de la vida espiritual que, a semblança de l'amor i de la veritat, ha esdevingut un concepte comú sense més substància, per l'ús vulgar que s'ha n'ha fet i també per una ignorància general de tot el que fa referència a la naturalesa de la vida en la seva vessant espiritual.

La saviesa sorgeix, no tant com a fruit d'una gran erudició o d'una llarga formació acadèmica, com d'una actitud de fidelitat amb si mateix i amb la vida, sense deixar de banda, és cert, l'esforç intel·lectual en profunditat. L'Evangeli ens recorda que són feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu. Mt 5,8. Per tant, en el món espiritual, la llum ens ve d'una actitud del cor, més que d'un esforç del cap. La saviesa Inclou tant la intel·ligència com la voluntat. Per tant, no és un valor purament intel·lectual, sinó una virtut personal, és a dir: que engloba tota la persona.

Recollim aquí, com a introducció i complement, unes observacions que fa K. Jaspers sobre la noció i comprensió de la filosofia. Recordem que la paraula filosofia vol dir amant de la saviesa:

El coneixement filosòfic no té, com les ciències, el caràcter d'un procés progressiu. Certament que hem avançat respecte d'Hipòcrates, el metge grec. Amb prou feines, però, podem dir que hàgim avançat respecte de Plató. En el filosofar pròpiament dit, amb prou feines si hem arribat a la seva alçada. Quelcom semblant podríem dir en relació amb la teologia de Joan o de Pau, per exemple. De fet, ¿algú pot dir que el pensament dels teòlegs d'avui dia supera la visió i el missatge espiritual dels apòstols i profetes que han escrit els textos anomenats sagrats?

A diferència del que passa en el coneixement científic, en la filosofia es tracta del tot de l'ésser. Aquell tot que concerneix l'home en tant que home. Es tracta de la veritat que, allà on resplendeix, penetra més profundament que qualsevol coneixement científic. La ciència pren les coses i el mateix ésser humà com a objecte d'observació; la filosofia, en canvi, obté el coneixement a partir de la fe del subjecte lliure. Parlem aquí de la fe en sentit general i substancial...

El contingut essencial de la vida, que és el tema propi de la filosofia, es troba dins, no fora de l'ésser humà. I per a descobrir-lo, sempre necessitarem de la nostra pròpia aportació personal: El pensament filosòfic ha de ser en tot moment originari. Cada home l'ha d'acomplir per ell mateix.
Un signe meravellós que l'home com a tal originàriament filosofa són les preguntes dels infants. No poques vegades hom sent, per boca d'un infant, allò que pel seu sentit, apunta directament a la profunditat del filosofar.

Si volem captar el que ens vol dir Jaspers ens hem d'alliberar de l'esclavitud del llenguatge i dels prejudicis racials religiosos de tota mena. Sovint, sense ser-ne prou conscients ens fem esclaus dels conceptes que hem aprés i que han estructurat el nostre cervell d'acord amb la tradició que hem rebut i això ens incapacita per descobrir el sentit essencial i profund de les paraules expressades pels senzills i els petits.

L'amant del coneixement s'anomena savi... Filosofia vol dir fer camí... Allò que sigui la filosofia cal que un mateix ho busqui. L'experiència dels altres ens pot ajudar, però aquesta experiència dels altres per més rica que sigui, no pot abolir mai la necessitat de la nostra pròpia aportació personal. D'aquí se segueix que un filòsof o un teòleg que no és creatiu, no és ni filòsof ni teòleg. És un repetidor de coneixements aliens.

La filosofia és aquella densitat per la qual l'home esdevé ell mateix, a la vegada que esdevé partícip de la realitat. Això és precisament la saviesa: una expressió conscient de la veritat que sorgeix com a fruit d'una empatia amb la realitat.

De filosofia de gran talla n'hi ha des de fa dos mil·lennis i mig a Occident, a la Xina i a l'Índia. Una gran tradició ens adreça la paraula... Si volem pensar amb la més clara consciència possible i de manera essencial, ens hem d'atenir a aquest fons històric del nostre pensament.
Com ha dit el mateix Jaspers, en un altre indret, l'home, tal com és ara, i a diferència dels animals, no és solament fruit de la naturalesa, és també resultat de la història.
________________________

Vegem ara el que ens diu Panikkar sobre la saviesa:
La saviesa és l'experiència màxima de la vida. La saviesa és una virtut. Entenem per virtut (deixem per un altre context les definicions acadèmiques) aquella manifestació bàsica de l'energia vital que ens mou impulsats per una intenció benèfica i d'acord amb la voluntat de Déu a fer alguna cosa. La saviesa ens identifica com a fills de la llum, fruit de la qual són tota bondat, tota justícia i tota veritat. Ef 5,9.

Parlem, doncs, de l'experiència màxima de la vida. Generalment tenim experiències parcials de la vida. En cada moment del camí d'aquesta vida el cor s'adhereix a allò que la consciència li presenta com el bé desitjable. Però, a mesura que es va purificant l'ull interior de l'esperit ens adonem de quelcom que abans no vèiem i prenem consciència que allò d'abans no ho era tot. En endavant sense deixar la part bona d'allò d'abans ens adherim amb totes les forces al nou descobriment de la vida.



5 – AXIOLOGIA FONAMENTAL
(pensaments)

Penso, per tant, existeixo. Descartes. El fet de pensar requereix llibertat, responsabilitat, creativitat, empatia amb la realitat, silenci ...
D'altra banda, existir vol dir gaudir de llibertat: Ser home és llibertat i referència a Déu. Jaspers. Per tant, també podríem dir: Penso, per tant, sóc lliure. L'ésser lliure de l'home és el que anomenem també la seva existència. Déu és per a mi en la mesura que esdevinc realment jo mateix en llibertat. Jaspers. Aquest esdevenir realment jo mateix en llibertat ve a ser l'home nou de sant Pau o l'home nascut de dalt de sant Joan. Són els únics que poden atènyer Déu des de la fe.

Es tracta d'un existir que és tant com un ser. Jo sóc el qui sóc, va dir Jahveh de si mateix. Ex 3,14. Un “sóc” que va més enllà de la pura temporalitat i del qual també en podem participar. Aquest “sóc” que som nosaltres coincideix amb aquell ser etern expressat per Jesús quan va contestar als fariseus que el volien apedregar per blasfem: Abans que Abraham existís, jo sóc. Jo 8,58.

D'aquesta participació de l'humà en el diví en parla sant Joan de la Creu quan diu: Y no hay que tener por impossible que el alma pueda una cosa tan alta que el alma aspire en Dios como Dios aspira en ella... i que el alma se hace deiforme y Dios por participación. Cant 39,4. B. I també: Que el alma está hecha Dios de Dios por participación de El y de sus atributos... Llama 3,8.
__________________________

Amb un llenguatge distés i alliberat de normes rígides podríem dir que pensar equival a filosofar. Per això els grans mestres parlen de la importància i de la necessitat de filosofar: El pensament filosòfic ha de ser en tot moment originari. Cada home l'ha d'acomplir per ell mateix. La filosofia és aquella densitat per la qual l'home esdevé ell mateix, a la vegada que esdevé partícip de la realitat. Filosofar és com un desvetllament de la subjecció a les necessitats vitals. Filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l'home. Jaspers.

Per això, Panikkar adopta la filosofia com a estil de vida i Mónica Cavallé la proposa com a teràpia. Des de diferents contextos històrics i culturals es parla també de filosofia perenne, de meditació o de meditació transcendental... Són vies i camins per obtenir aquell coneixement espiritual o sapiencial que ens ajuda a prendre consciència de la realitat. Fent un judici molt per sobre podríem dir: Avui no es pensa. I per això estem lluny i com desconnectats de la realitat. Vivim en un món superficial, incoherent i voluble, de pures formes externes.

Es tracta d'aquell coneixement espiritual o sapiencial que esdevé possible per la fe (no la creença). Una fe que arriba a ser realitat espiritual per la decisió. Creu aquell que vol creure. No hi ha cap imperatiu extern que ens obligui a creure. Si hi fos, l'acte d'adhesió ja no seria fe. I donat que en la llibertat es troba l'origen del nostre obrar i de la nostra consciència de ser, allò que l'home sigui, no solament és contingut de saber, sinó fe. Jaspers.

I quant a la “decisió” el mateix autor diu, parlant del saber fonamental, que la resposta als dubtes sobre la realitat no ens ve per mitjà de cap coneixement, sinó que, per molt estrany que sembli, prové d'una decisió. Una decisió que només són capaços de fer aquells que amb un cor net assumeixen el coratge d'existir i de ser des de la fe. Fe i coratge els veiem expressats d'una manera solemne en la carta als Hebreus: Els justos... per la fe administraren justícia, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos, foren valents en el combat... He 11,3-38.

Som el que pensem i el nostre pensament està estructurat d'acord amb la interpretació que fem de les paraules que llegim o escoltem.
Aquest pensar des de la llibertat comporta un risc que hem d'assumir si volem seguir vius mentalment i espiritualment parlant.
Si l'assumim, diu Jaspers, el més segur és que en un moment o altre ens equivocarem... però, si no l'assumim ja d'entrada anem equivocats.
Per tant, allò de les institucions religioses que ofereixen seguretat mitjançant l'obediència cega a les regles i normes establertes són el camí segur que porta a l'obscurantisme i a la pèrdua de la dignitat personal.


4 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

No ens enganyem, la mística que sempre s'ha entès com a exclusiva de grups petits i excepcionals és a l'abast de tothom i per a tothom, perquè la mística de veritat no és altra cosa que més puresa de cor, més autenticitat, més coherència... És amor, joia, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, mansuetud. continença i domini d'un mateix. I contra aquestes coses no hi ha llei. Ga 5,22-23. Perquè la llei no és superior a l'esperit, sinó que l'esperit és superior a la llei. I no hi ha res més espiritual que la virtut. La virtut és la realitat per excel·lència: Sense veritable virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom. Plotí.

Totes les altres coses que es diuen quan es parla de la mística i de les seves manifestacions esotèriques són, en tot cas, allò de més a més, que hi poden ser o no. Però allò essencial, l'únic necessari, repetim, és la puresa de cor. I la puresa de cor és llibertat. És allò que fa possible l'amor, la veritat, la unitat. És la bondat. I de la bondat podríem dir quelcom semblant a allò que Agustí va dir de l'amor: “Sigues bo i fes el que vols”.

Per tant, la vida mística, no consisteix en tenir èxtasis, visions o coses semblants, ni en les metodologies i exercicis de meditació orientals o occidentals... Tot això són formes externes que poden ajudar i acompanyar la pregària i que es donen en un determinat tipus de persones. Ara bé, el contingut essencial de la mística, en el seu grau més elevat, és a l'abast de tothom. Tothom pot ser més bo, més autèntic, més sincer, més lliure, més responsable...

Tothom pot ser més fidel a la vida que Déu li ha donat, un cop superat l'autoengany. Aquell autoengany que ens fa percebre la Voluntat de Déu allà on, de fet, ens inclina el nostre egoisme i que esdevé en aquells moments en els quals no som capaços o no tenim el coratge d'acceptar la realitat nua de la vida i de la veritat. Hem de remarcar, diu Teilhard de Chardin, que l'ús i la dosificació del desenrotllament en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d'estimar en Déu.

L'autoengany també es fa present en el fet de cercar en la literalitat dels textos sagrats, la realitat espiritual que supera la intel·ligència dels mateixos profetes i apòstols que van redactar els escrits que ara anomenem sagrats. No podem identificar el concepte amb la realitat espiritual Per això, Pau ens adverteix que la lletra mata. 2C 3,6. L'esperit, en canvi, dóna vida.

L'axiologia profunda és la disciplina que ens pot obrir les portes del món de l'esperit: el món que dóna sentit i coherència a les formes externes amb les quals manifestem i celebrem la nostra fe.
Els creients expressen religiosament la seva fe amb els ritus i cerimònies adaptats a la seva cultura. Els ritus que deriven directament d'especulacions doctrinals i són imposats, d'una manera imperativa, a la consciència de tots els fidels de qualsevol cultura, afavoreixen aquella religió que viu més de la llei que no pas de la fe. Jesús no anul·la les cultures i vol que l'home visqui, expressi i celebri la fe en el context de la seva pròpia cultura. Això és el que es desprèn de la narració del paralític, quan després de curar-lo, Jesús no li diu: mira, estàs curat, ara t'has de quedar amb nosaltres i seguir la nostra llei... sinó que li diu: Aixeca't, pren la llitera i ves-te'n a casa. Ell s'aixecà i se'n va anar a casa seva. Mt 9,6-7. A casa seva, és a dir, al seu poble, a la seva cultura, a la seva religió.

Hem de guardar l'ordre, amb el qual Déu ha fet totes les coses Agustí. I l'ordre és aquest: Primer hem de ser humans, després cristians... No es pot ser cristià sense ser humà. És l'home que s'ha fet cristià per expressar la seva fe, un cop acceptat el missatge de Jesús i dels seus apòstols. Nosaltres tenim el costum de distingir les religions pels seus ritus i els seus dogmes, quan les hauríem de reconèixer principalment per les seves virtuts humanes. Posant els ritus en primer terme hem posat, pel mateix fet, els valors humans en segon lloc. Novament hem posat la llei pel damunt de la fe. I recordem: El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Mc 2,27.

La bondat no és només un concepte, és una realitat humana: és la realitat humana per excel·lència. I, per al creient, la bondat és l'acte religiós per mitjà del qual manifesta d'una manera inequívoca la seva fe: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... Jaume 1,27.

Els dogmes i els sagraments ajuden a mantenir la unitat i la cohesió institucional. Malgrat tot, la llibertat i responsabilitat personals dins de la comunitat de fe, continuen sent, per a cada u, l'últim punt de referència vàlid a l'hora de cercar la Veritat i saber viure de la fe.

El que cal, doncs, és posar l'accent en humanitzar la religió, més que en dogmatitzar-la. I humanitzar-la, no solament per mitjà de les obres bones de caritat i socials que es puguin fer i que s'han de fer, sinó vivint la religió des de la pròpia llibertat i responsabilitat personals. Ens és necessari, en aquest sentit, tenir clara la diferència entre religió i religions, si volem viure d'una manera coherent el que som i el que fem.
Les religions són un llenguatge. No són la Veritat. La pròpia consciència és la que discerneix allò que ha fe fer. Tota altra cosa són ajudes externes: El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.

L'essència del cristianisme és l'Home: Heus aquí l'home, va dir Pilat. Jo19,5. Mirem de cercar, doncs, allò que és essencial i després ho podrem vestir amb les formes més adients amb llibertat, però també amb responsabilitat. No és lliure aquell qui fa el que vol, sinó aquell qui fa allò que ha de fer.



3 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

Quan recordem la màxima del temple de Delfos: coneix-te tu mateix, pensem que no es tracta tant de tenir més coneixements científics sobre un mateix com de conèixer més a fons el misteri de l'home que som i del que estem cridats a ser d'acord amb la paraula del Mestre: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial. Mt 5,48.

Les eines que necessitem per obtenir aquest coneixement són la intel·ligència i la puresa de cor. Una puresa de cor que és sinònim de sinceritat, d'autenticitat, de superació de l'autoengany. Per això, Jesús que recomanava la puresa de cor quan va dir: Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu. (Mt 5,8) també deia de Natanael: Mireu un autèntic israelita, un home sense engany. Jo 1,47.
Així doncs, per veure-hi clar i per poder ser llum per a si mateix i per als altres, d'acord amb el desig del Mestre que diu: Vosaltres sou la llum del món. Mt 5,14. necessitem una acció i una disposició: L'estudi i la puresa de cor. Amb l'estudi (meditació) augmentarem el coneixement intel·lectual i amb la puresa de cor gaudirem del coneixem sapiencial.

Diuen que Diògenes anava amb un fanal per la plaça del poble, plena de gent, buscant homes i no en trobava. Segurament veia molt individus, però no veia persones.

I si nosaltres avui dia i amb la mateixa disposició, cerquem no solament homes, sinó també comunitats, sovint veurem grups de gent, però no comunitats, perquè on no hi ha persones no hi pot haver comunitat. Si només hi ha individus, hi haurà un grup de gent, una massa. No tota agrupació de gent és poble o comunitat. Ara bé, la massa pot arribar a ser poble. Així ho sembla suggerir Pere quan diu: vosaltres en altre temps no éreu cap poble, ara sou el poble de Déu. 1P 2,10. I si és poble de Déu, és comunitat de fe. Entenent, però, que l'última paraula la té Déu, ell ens dirà allò que som en realitat. És així com Pau deia de si mateix: La meva consciència no m'acusa de res... però, el qui m'ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4. Si avui Diògenes anés amb un fanal pel mig de les religions cercant comunitats de fe, en trobaria? Potser trobaria només grups institucionals amb diversos noms i formes...

Hem de deixar de ser exponents de l'home vell i viure segons el model de l'home nou, tal com l'Apòstol ho descriu: Vosaltres us heu despullat de l'home vell i de les seves obres i us heu revestit de l'home nou... que avança cap al ple coneixement. Col 3,9-10. Ara bé, això no es fa d'una manera automàtica. La vida és dinamisme, és camí, és creixement. I créixer és interioritzar-se, és augmentar el nivell de consciència. Davy. Créixer en el món de l'esperit és ser cada vegada més autèntic, més veritat.

És cert que hem sentit a parlar d'aquestes coses, però, com de lluny, com si sentíssim tocar campanes. El cert és que no gaudirem d'aquest coneixement sapiencial mentre teoria i praxi no esdevinguin una sola cosa en la nostra vida. Mentre els coneixements teòrics vagin per un costat i la resta de la vida per un altre, no sabrem de què estem parlant quan parlem de l'Evangeli, ni sabrem a quin lloc ens ubiquem en el camí vers el cim de la muntanya de Déu. En el món de l'esperit, la veritat és sinònim de vida plena, no de teoria freda. En aquest món de l'esperit, llegir ha de ser sinònim de menjar. De les paraules de vida n'hem de fer carn de la pròpia carn.

Tenim un tresor de vida en l'inconscient. Cal anar fent conscient aquest tresor amb fe i coratge, sabent que mai arribarem a descobrir tota la riquesa del seu contingut, perquè seria com conèixer Déu. Arribarem a un grau superior de consciència en la mesura que ens fem semblants a Déu, ja que Déu, segons l'expressió d'Agustí, és dins nostre en el més interior de la nostra intimitat.

Acostumats a caminar per fora, per la riba, no tenim idea, tal vegada algun pressentiment, de les possibilitats de vida amagades en les profunditats del mar del nostre ésser. Vivim a la superfície i desconeixem la nostra naturalesa íntima amb les seves possibilitats de creixement i de maduresa personal. La meditació: l'esforç intel·lectual i espiritual seriós, és imprescindible si volem aconseguir de debò la llibertat i el goig de l'esperit. La meditació ens ajudarà a discernir i a distingir allò que és la forma externa del seu contingut essencial i a veure a quina distància estem dels textos originals que hem escollit com a guies de la nostra vida de fe.

El caràcter holístic de la realitat és el punt de referència per a copsar la veracitat de les nostres actuacions. En absència d'aquest caràcter holístic tot esdevé confús i ambigu, la qual cosa engendra aquella hipocresia que és fruit de la incoherència.

El llenguatge és una eina al servei de la vida i de la comunicació, però també ens pot destruir si no el fem servir com cal. D'això n'hem de ser conscients, perquè ens pot passar com aquells que s'han deslliurat de l'esclavatge de les coses, i han caigut, però, en l'esclavatge de les paraules: Un esclavatge més subtil, però pitjor. El llenguatge no és tan sols el vestit del pensament. És el seu cos. L. Lavelle. Hem de tenir ben present el sentit de les paraules que fem servir i ser-ne responsables.

El verset de Pau als corintis: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l'Esperit, amb què expressem, així, les coses de l'esperit amb categories d'esperit. 1 C 2,13., ha de ser motiu d'una reflexió seriosa.

Si fóssim capaços de veure i assumir totes les derivacions pràctiques que d'aquest verset se'n deriven veuríem l'abisme que hi ha entre l'Evangeli i la religió que professem. Nosaltres solem parlar de les coses de l'esperit amb categories temporals, pròpies d'aquest món. I això fa que no entenguen o ho entenguem molt per sobre, el missatge profètic i espiritual dels Llibres Sagrats. Pau tenia ben present la importància de usar bé del llenguatge i deia als seus deixebles: Quan us parlava i us predicava, no ho feia amb el llenguatge persuasiu de la saviesa humana, sinó amb la força convincent de l'Esperit, perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes... 1C 2.
Cal pensar: Sapere aude. No ens podem limitar a obtenir les informacions que ens donen els mitjans actuals de comunicació...al contrari: Filosofant ens hem de preparar per a tot, amb l'objecte de contribuir amb el pensament que l'ésser humà preservi les seves més altes possibilitats. Jaspers. Això demana esforç intel·lectual i puresa de cor. L'anomenada “filosofia perenne” és fruit de les dues coses.







2 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

HEUS AQUÍ L'HOME
VERS LA PLENITUD DE L'HOME

Heus aquí l'home. Jo 19,5. I heus aquí l'Evangeli, perquè amb aquestes paraules tenim resumit el missatge de Jesús. Totes les altres paraules es poden entendre com a comentari. Arribar a la plenitud de l'home dins de la nostra cultura -la cultura que hem rebut- vet aquí el fet cristià.

En l'origen de la història, en primer lloc hi veiem els humans. En aquell temps, l'home i la dona es dirigien a Déu des de la intimitat del seu cor. Ho podien fer. En aquest sentit Panikkar ens diu: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. La nostra existència... No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos.

Les institucions religioses van venir després. Les institucions van néixer com una ajuda, un acompanyament i com una expressió externa (institucional) de la fe del poble. Però, amb el pas del temps, les institucions amb les seves lleis, amb els seus dogmes i sagraments, s'han convertit en un pes i una cuirassa que impedeix volar cap el regne de la llibertat i responsabilitat personals que són els valors que salven l'home. L'home es defineix per la seva llibertat. Cal ajudar l'home amb el pensament i la saviesa perquè preservi i augmenti les seves possibilitats de creixement espiritual. Cf. Jaspers. On no hi ha llibertat no hi ha home.

Les lleis de les institucions són com la llitera del paralític de l'Evangeli. Mt 9,1-8. De primer, quan encara no som adults, necessitem que aquestes lleis ens portin: són la nostra llitera. Però, ha d'arribar un moment en que siguem capaços de portar nosaltres la llitera, com allò que ens acompanya. Ha d'arribar el moment que siguem nosaltres els qui decidim la nostra vida des de la nostra llibertat, arribant així a ser persones adultes en la fe. Refusem les institucions polítiques i religioses que ens volen mantenir en una minoria d'edat.

La primera pregunta que solem fer a l'hora d'intentar renovar les nostres institucions és aquesta: què hem de fer? I generalment d'aquí no passem. Només pensem en les coses que hem de fer. Ara bé, aquesta pregunta en un nivell més alt de consciència, hauria de ser substituïda per la següent: com hem de ser? Perquè, com deien els antics: l'acció segueix l'ésser. Que podem traduir dient: Tal com és l'ésser, tal serà l'acció. Diem això perquè sovint ens limitem a renovar les parets de l'edifici espiritual, però el fonaments segueixen sent els mateixos: uns fonaments fets de sorra i no de pedra ferma. Cf. Mt 7,24-27. En les reflexions que fem sobre la realitat espiritual i la vida, sempre caldrà tenir en compte com a punt nuclear que clarifiqui el nostre pensament, la diferència entre el contingut essencial de la vida i les seves formes externes d'expressió. Generalment ens quedem encallats en les formes externes, sovint derivades, no del contingut essencial, sinó de les nostres especulacions i dels nostres interessos emmascarats.

Dit d'una altra manera: la qualitat de la nostra vida està condicionada pel costat de l'alternativa on col·loquem el pes de la nostra decisió i que és allò que dóna sentit i realitat a tot el que fem i desitgem. L'alternativa nuclear de tota experiència religiosa està formada per la fe i la llei. Tot dependrà de quin valor escollim com a fonament últim de la religió que professem. Allò que va provocar, fa dos mil anys, un canvi substancial del fet religiós i que va fer possible la vivència d'un nivell superior de consciència en la fe i en la vida espiritual, va ser el fet de deixar una religió fonamentada en la llei i assumir una altra religió fonamentada en la fe. Sant Pau ho proclamava dient: el just viu de la fe. Rom 1,17. I també: és evident que el compliment de la llei no justifica ningú. Allò que salva és la fe en Jesucrist. Gal. 3,11. És a dir, la fe en l'home com enviat de Déu. Aquest va ser el seu missatge fonamental que va trastocar tota la seva manera de pensar i de viure. La religió autèntica l'expressem externament amb la llei, però la vivim des de la fe. No podem viure de les dues coses alhora. Aut -aut, diria Kierkegaard. I Jesús diu: No es poden servir dos senyors... Mt 6,24. I també: Qui no està amb mi, està contra mi. Lc 11,23. No podem estar, al mateix temps, a baix o a dalt de la muntanya. Doncs, en la vida espiritual passa el mateix.
Pel baptisme tots els batejats som sacerdots i formem part d'un poble sacerdotal. El sacerdoci ministerial pertany a la dimensió jeràrquica de l'Església, al servei de l'ordre extern de la institució religiosa. L'ordre extern no canvia la naturalesa de la vida espiritual. D'aquesta manera, la comunitat de fe (els laics) ha de poder celebrar el misteri de la presència del Crist ressuscitat i combregar amb aquesta presència sense cap més requisit que la mateixa comunitat. La comunitat és l'únic ens necessari per poder celebrar el misteri de la fe. Allà on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Mt 18,20. Per tant, si nosaltres creiem que per gaudir de la presència del Crist ressuscitat és necessari la presència del sacerdot que actua d'acord amb unes normes dictades pel Dret Canònic, estem demostrant que ja no vivim de la fe, sinó de la llei i la nostra religió és més semblant a la del Ant. Testament, que no pas a la del N.T. Som deixebles de Saule, més que de Pau. Tenim un sacerdoci que crea dependència. Hem anul·lat d'un cop, l'ensenyança nuclear del N.T. I tornem a ser una variant del que era la religió de l'Ant Testament.

El temps del N.T. considerat com la plenitud del temps, Gal 4,4. va ser un gran pas històric en el creixement i maduresa del fet religiós en general. Però, això va durar poc temps. Actualment, que es pronostica un altre canvi axial de la societat, potser no serà altra cosa, si es confirma, que tornar a recuperar allò que ja va ser possible fa dos mil anys i que, pels interessos i per la rutina del temps, hem deixat perdre.