dimarts, 25 de febrer del 2014

SINCERITAT I LLIBERTAT

La intel·ligència no es més sàvia per una més gran acumulació de dades, sinó per l’assoliment d’un grau superior de sinceritat i de llibertat.
Ja fa més de 6000 anys que bull l’olla de les especulacions humanes i dels desigs. El suc concentrat que en queda és la llum i el foc que alimenta les nostres venes com una saba d’energia vital. No podem menystenir aquesta riquesa de llum gestada durant tants de segles d’història humana i actuar com si, en el món de l’axiologia, comencéssim avui a descobrir una part de la veritat eterna. No obstant això, actuem, en aquest sentit, com si haguéssim començat la història abans-d’ahir.
En la qüestió del coneixement i de la seva evolució en el temps, els autors fan diferència entre ciència i filosofia. Així Jaspers ens diu: Mentre que les ciències han arribat, en els seus àmbits, a coneixements concloents certs i universals, la filosofia no ho ha aconseguit malgrat els esforços de segles... El pensament filosòfic tampoc no té, com les ciències, el caràcter d’un procés progressiu. Certament que hem avançat respecte d’Hipòcrates, el metge grec. Amb prou feines, però, podem dir que hàgim avançat respecte de Plató. Només hem progressat en el contingut material dels coneixements científics que ell manejava. En el filosofar pròpiament dit, amb prou feines si hem arribat a la seva alçada.
No hi ha dubte que els cristians podríem dir coses semblants si esmentéssim, per exemple, sant Pau o Jesús. ¿Qui pot vanar-se que ha superat la saviesa de Jesús o la de sant Pau o la de Joan o la d’Isaïes?

La vivència de la fe és quelcom personal i intransferible, i en aquest sentit les possibilitats humanes de creixement espiritual són semblants a les que tenien els homes en temps de Jesucrist. Una altra cosa és el fet de dur a terme aquestes possibilitats. Si aquestes possibilitats no es realitzen, difícilment, per no dir que impossible, podrem expressar el contingut essencial de la vida amb el llenguatge i la cultura actuals. Sembla que altres estaments de la societat aprofiten més el dinamisme de la història i la seva riquesa d’experiència acumulada durant tants de segles i es posen al dia en el coneixement de les coses. La religió, en canvi,  en la seva manera d’expressar la fe, sembla talment clavada en paràmetres anacrònics d’un passat rònec.

Hem renunciat a créixer en el coneixement de la veritat. Tot allò de més que fem, si volem millorar la nostra vida espiritual, és fer més “obres bones”. Però la qualitat de la nostra sinceritat interior queda estàtica, no creix. Recordem el que ens diu L. Lavelle: Tot l’esforç de l’home que escriu i llegeix és el d’arribar a pensar amb més claredat i rigor. Ara bé, lluny de buscar edificar un món il·lusori on els desigs es puguin satisfer millor, ha de mirar més aviat d’adquirir una intel·ligència més perfecta de la realitat anant fins a la font mateixa on en tot moment es realitza en nosaltres “un nou naixement”.
.
Hem estructurat la nostra ment amb categories de quantitat i no de qualitat. Hem considerat el temps com un espai que hem de recórrer i no tant com una possibilitat de creixement que hem de conquerir en coneixement i sinceritat. Hem renunciat a la temporalitat personal, diu Panikkar i, això, és un indici del declinar sapiencial. El meu temps sóc jo mateix.

L’expressió de sant Pau als gàlates quan parla que ha arribat la plenitud del temps és fruit d’una experiència personal de plenitud humana i espiritual. Si nosaltres no som capaços de dir avui quelcom semblant és senyal que som nans espiritualment parlant i que ens acontentem amb una àuria mediocritat en allò que fa referència a l’essència de la vida.    
Som esclaus de les formes que realitzem per inèrcia i hem abandonat el nucli de la nostra personalitat espiritual. I, paradoxalment, això fa que no ens adaptem a les formes del present. No posseïm el flascó d’essència de la virtut, una gota de la qual impregnaria tota la llar espiritual i tota la vida de fe del perfum de clarividència i  discerniment. Ens hem acontentat amb aigua de colònia barata.

No volem deixar la riba, la terra ferma, coneguda, i hem exclòs de la nostra intenció el fet d’endinsar-nos en la mar desconeguda i profunda de les nostres vides. Hem descartat d’anar més enllà on el silenci és la matriu de la paraula gràcies a la qual podríem gaudir de vida plena.

Per això, el coneixement que volem compartir aquí no és aquell coneixement a través del qual esperem adquirir noves informacions que augmentin el dipòsit de les que ja tenim, sinó aquell coneixement fet d’aquelles paraules que fan possible noves ressonàncies d’experiència humana, de bellesa i de veritat.

Per a la invitació a la saviesa que intentem fer, diu Panikkar, no cal ser saberut o tenir molta lletra. És una invitació per a tothom, semblant a aquella de l’Evangeli, després del fracàs de reservar el banquet de la vida per a les elits d’aquest món. Aquestes paraules fan referència a la paràbola dels convidats a noces, quan l’amo indignat pel menyspreu del primers convidats diu al seu servent: Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos i que entri tothom...

La invitació que fa la mateixa saviesa és personal i, per tant, intransferible. Una invitació a ser el que realment estem destinats a ser i que per aconseguir-ho ens cal atreviment i fe. La fe no és una doctrina, sinó l’obertura a aquest risc.


Només guarnits de ritus, conceptes i doctrines ens enfonsarem en el mar de la vida. La fe és l’única cosa que ens dóna capacitat per caminar sobre les aigües... Per això Jesús va dir als seus deixebles que cridaven acovardits per la tempesta: Per què teniu por, homes de poca fe!

divendres, 14 de febrer del 2014

LA SAVIESA

LA  SAVIESA

La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà, el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència. Panikkar.
Glossant unes paraules de sant Francesc de Sales podríem dir que: viure la unitat en la diversitat és la saviesa.
A aquelles polaritats n’hi podríem afegir altres, com: la fe i la llei, l’home i la cultura, la comunitat i la institució, el contingut i les formes, el sagrat i el profà, la fe i els sagraments, la veritat i la doctrina, la llibertat i la llei, la religió i les religions...

Quan no tenim aquesta saviesa vivim aquelles polaritats per separat. Sense saviesa no tenim prou discerniment, ni prou capacitat espiritual per viure-les juntes. Llavors passa que quan necessitem complir amb Déu, ho fem a través d’actes “sagrats” en “llocs sagrats”, als qual atorguem un poder salvador. I un cop acomplerts aquests actes, un cop fora del “lloc sagrat”, actuem com si quedéssim lliures de la presència de Déu, per fer la vida normal sense una exigència interior que ens obligui, i sense una referència explícita a la salvació.  Ara bé, el creient que viu de la fe, no té por de viure tot els dia en la presència de Déu i, per tant, no fa la distinció entre sagrat o profà. El creient que viu de la fe sap que la vertadera religió no és una cosa diferent de les altres que ha de complir amb uns actes i llocs especials, sinó que, per a ell, la religió és una manera de fer totes les coses, una actitud que tenyeix de sentit religiós totes les activitats que fa i, per tant, totes entren dins de l’economia de la salvació.
Només el cor humil i senzill és capaç de viure la unitat del contingut en la diversitat d’expressions. És lliure i sap adaptar-se a la cultura sense renunciar al que és essencial de la vida de fe. Quan no hi ha unitat entre l’experiència, els conceptes i l’acció, vol dir que quelcom falla.  

La saviesa és ordre en l’escala de valors i, sense menystenir res del que Déu ha creat, sap posar cada cosa en el seu lloc segons la seva importància. Estima tot el que Déu ha creat. Per això, l’espiritual que menysté la part sensorial de la vida humana està perdut diu Panikkar. El creient de debò és aquell que viu de la fe, i compleix la llei sense dependre d’ella. Ha superat aquelles divisions esquinçadores que ens fan establir en un món de meres aparences, mancat de realitat essencial.

La saviesa ens fa capaços de gaudir del sentit profund de la vida. Panikkar.
Ens hem acostumat a gaudir de la vida per les seves manifestacions externes i a valorar-la per les seves estructures o formes epidèrmiques. Per saber viure d’aquestes formes externes en tenim prou amb lectures fàcils i periodístiques. Amb la saviesa, en canvi, (que requereix una lectura de llibres que van més a fons i que requereixen esforç intel·lectual), podem participar del poder creador de Déu i podem beure de la mateixa font d’aigua viva, en virtut de la qual tenim l’essència de la vida al nostre abast. Quan el creient gaudeix d’aquesta essència, totes les altres coses li semblen allò de més a més. L’impacte de les coses externes queda tan amortit que la seva preocupació es deixa més aviat com un problema dels altres, sense menystenir la seva importància. La comunitat que viu d’aquesta força vital es preocupa sobretot de compartir amb el proïsme aquella presència misteriosa.

Amb la saviesa el creient s’ha alliberat de totes les esclavituds de conceptes, opinions i prejudicis. I amb la llibertat obté la clarividència per veure la presència de Déu en les formes del moment històric actual. El savi pot dir com la Balanguera: De la nova primavera sap on s’amaga la llavor: de la nova església en coneix el valor fonamental que la fa possible.

dimecres, 12 de febrer del 2014

EL PODER DE LA PARAULA



Parlem d’un poder de la paraula que no és un domini que ens vingui de fora per esclavitzar-nos, sinó d’un poder que està dins nostre i que el podem compartir i fer nostre en la mesura que l’exercim des de la llibertat.
L’Escriptura ens parla del poder de la paraula de Déu. Així Isaïes ens diu en nom del Senyor: Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Is 55,10-11. També la carta als hebreus ens recorda que: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12.
Això vol dir que la paraula de Déu té un poder creador. La paraula de Déu és creadora de vida eterna. Ara bé, la paraula de Déu es fa present a través de la paraula de l’home. No tenim aquí a la terra una altra presència de la Paraula.

Sant Joan, per la seva part, ens recorda que la paraula s’ha fet home. Jo 1,14. Això vol dir que som paraula,  i que quan aigualim la paraula amb les nostres interpretacions superficials, ens aigualim a nosaltres mateixos. Degut a això, la pobresa de l’home com a home pot arribar a extrems impensables.
Si la paraula s’ha fet home, això vol dir que la paraula és com la nostra matèria primera. Som paraula de Déu. Els nostres gens són paraula. Som fills de la Llum i de la llum neix tota bondat, justícia i veritat. La paraula és com l’expressió de la persona i és la mateixa persona com a imatge de Déu. La paraula és el nostre nom propi. La paraula és molt més que la grafia o el fonema del terme gramatical. La paraula és la persona, és a dir, la forma essencial de l’home.

De fet, no tot allò que en diem paraula és paraula. Sovint, les paraules que diem es limiten a ser címbals estridents, si no són esquellots que fan soroll. I, per això, sovint les nostres paraules són tingudes com paraules inútils (sense utilitat per al creixement humà) de les quals n’haurem de donat compte... Mt 12,36.
També ens diu Jesús que es necessita una disposició per copsar i entendre la paraula, perquè sempre  n’hi ha que miren bé i no veuen, escolten, però no comprenen.
Treballem, per tant, per tenir una bona disposició i així poder rebre i guardar, com feia Maria, la paraula en el nostres cors pel bé nostre i de tota la comunitat. La paraula és com un poder que ens fa créixer; com una beguda espiritual (una aigua viva) que omple les nostres venes de vitalitat.
Les nostres religions són religions descafeïnades, perquè hem buidat la paraula del seu significat original. Són les mateixes paraules del començament, les que fem servir, però buidades del seu contingut essencial. El resultat són religions humanes que no donen la talla.

Les nostres llibreries estan plenes del gènere literari narratiu, informatiu, de lectura fàcil. Ara, però, és hora de paraules que siguin fruit d’un pensament silenciós, d’un esforç de reflexió i d’una experiència de vida, que siguin paraules de vida eterna. Jo 6,68. Recordem aquí la reflexió de Heidegger: Tant més escriu i parla l’home quant menys té a dir alguna cosa essencial. Una de les manifestacions de la superficialitat intel·lectual vigent és l’excés de paraules: Panikkar ens recorda que el contrari de la saviesa és el saber de tot. Avui estem saturats de paraules que, posades a la balança, no arriben a fer el pes. Cf. Dan 5,27.
Donar poca importància a les paraules que fem servir en religió, o tergiversar el seu significat fa mal al poble de Déu. És com matar l’esperit. És una deficiència injustificada en el temps que vivim, el fet de no copsar, de les paraules, el seu significat més pregon, d’acord amb el sentit que els dóna l’Evangeli. Estem acostumats a llegir paraules, ens hem d’avesar a menjar paraules, ens diu Panikkar. És urgent dir paraules essencials. És necessari dir-les, si volem renovar les nostres vides i les nostres institucions religioses d’una manera seriosa i sense engany.

Som allò que coneixem, ens recorda Panikkar. La qüestió i el problema del llenguatge a hores d’ara s’ha tornat prioritària. Un problema que hem de solucionar perquè el llenguatge condiciona la comprensió de la veritat. Les paraules tenen un poder misteriós. El llenguatge ens allibera de la ignorància, però també ens lliga a uns prejudicis. Hauríem de saber veure quin dels dos factors ha tingut més incidència en la nostra vida de fe. Fins a quin punt la paraula que hem escoltat ens ha alliberat i fins a quin punt ens ha esclavitzat. Actuem i pensem d’acord amb el sentit que donem a les paraules i als conceptes doctrinals. I esdevenim allò que creiem. La nostra identitat queda constituïda d’acord amb allò que pensem, coneixem, estimem, segons la dita agustiniana: Si estimes terra ets terra... La nostra consciència i, per tant, la nostra personalitat queda lligada a la llei o a la fe, segons que posem la llei com a punt últim de referència (el pes: pondus) dels nostres actes o que hi posem la fe. És a dir, no es tracta solament de problema de comprensió, sinó també d’identitat. El sentit que una col·lectivitat dóna a unes paraules forma una cultura, més ben dit: una subcultura, que és la que dóna caràcter i personalitat als qui la segueixen. Però, el punt últim de referència si volem viure la realitat i no un món fictici i superficial, no és la cultura, sinó l’home. Més en concret l’Home Nou fruit del temor de Déu del qual rep el coneixement i la llibertat. Alliberem els textos evangèlics del domini legal i del seu caràcter miraculós! El miracle està en la naturalesa, deia sant Agustí. El caràcter meravellós de la naturalesa és el gran miracle.
Diem paraula de Déu en sentit metafòric als Llibres Sagrats per posar de relleu la seva importància. Ara bé, amb més propietat hauríem de dir: paraula de Déu, la paraula pronunciada per un home o una dona de cor net.
Avui la paraula té poc o cap valor. Ho veiem en els discursos dels poderosos d’aquest món. Aquest fet és com un termòmetre per indicar la mediocritat de la societat en la qual vivim i participem. Avui sembla que mentir no té cap importància, quan la mentida és el que més degrada l’home. E, Hello   

Cerquem paraules que ens ajudin a créixer com a persones, és a dir, aquelles que ens ajuden a ser lliures i responsables. No paraules que ens mantinguin en la rutina de sempre.
Quan fem servir paraules dels nostres textos fundacionals però aigualides per les nostres interpretacions fetes amb categories humanes, estem deformant la nostra consciència i la consciència del poble creient i formem religions buides de contingut essencial.

Hem abusat del llenguatge. L’hem manipulat... Però, la manipulació s’ha tornat contra nosaltres perquè la Paraula és més gran que nosaltres perquè és poder de Déu, és participació de la seva divina naturalesa. Ens hem fet esclaus del llenguatge que ens hem inventat. Hem canviat el context axiològic i amb això el sentit original de les paraules. La cristologia de manual ha desfigurat el Crist de l’Evangeli. Les paraules ja no diuen el mateix. Les nostres paraules no són paraules de vida eterna.