dilluns, 17 de novembre del 2014

HOME I CULTURA

La cultura és la forma amb la qual l’home s’expressa en la societat. Els anomenats creients denominen religió a les formes amb què, dins de la seva cultura, expressen la seva fe. Ara bé, així com la fe s’ha de distingir de la creença, també hauríem de saber distingir la religió de les religions.

Dit d’una altra manera: Hi ha formes essencials i formes externes. Formes essencials són les virtuts en totes les seves manifestacions. Formes religioses externes són els sagraments, les lleis i les doctrines que regulen el comportament religiós dels qui pertanyen a la institució religiosa.  

Cada cultura té la seva manera d’entendre i d’expressar la religió. I així com hi ha l’home (Adam i Eva) també hi han molts individus: homes i dones que formen la història humana. De semblant manera hi ha la religió (virtut) i hi ha diverses religions amb els seus ritus i doctrines. Totes les religions tenen com a fi practicar la religió. Tots els homes i dones estan destinats a ser i a viure en plenitud l’home que porten amagat dins, perquè el qui és la Paraula s’ha fet home. Els actes humans practicats pel creient són el principal sagrament de la religió: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... També va dir Jesús: En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres. Els actes externs, com els sagraments i les lleis, es relacionen amb la cultura. La virtut es relaciona amb l’home. Això vol dir que l’home en qualsevol part del món pot practicar la religió. I, l’home religiós de veritat hauria de saber respectar els actes externs de la religió propis de la cultura on ell resideix. Vist en general, estem lluny encara de tenir aquest nivell de consciència. Encara les principals religions estan empeses per un esperit colonitzador. Encara els fidels de totes les religions no saben distingir (perquè ningú els ho ha ensenyat) entre el contingut i les formes de la religió. Aquesta ignorància porta a practicar una religió basada en la llei que no salva i a fer dels fidels esclaus de la llei.    

L’home sempre està més enllà de l’individu concret. L’home supera l’home, deia Pascal. Sempre podem donar un pas més en la veritat de les nostres vides i en la realitat de la nostra existència.

Generalment estem tenallats per les formes externes a través de les quals pretenem expressar-nos com a persones i com a creients. És la més gran esclavitud que podem patir. Malgrat tot, no podem deixar de manifestar-nos a través d’unes formes concretes.    

Només des de la llibertat que s’alimenta de la veritat, és a dir, de la sinceritat i de la fidelitat a allò que hi ha en el fons del nostre cor i que encara no hem arribat a descobrir del tot, podrem arribar a viure la realitat. Tot consisteix en estar madur deia Shakespeare. 

Cada creient és una nova revelació. Una religió en la qual ja està tot dit, només pot viure del record, no de la pròpia experiència. Aquesta religió no és aigua viva de vida eterna. A vegades sembla talment que no hi hagi  creients, sinó solament fidels a una doctrina. La fe només pot desenvolupar-se en el terreny de la llibertat personal.

A vegades els cristians tracten el Crist com el no ressuscitat, perquè l’esperen i el desitgen a través de categories materials com el pa i de propietats temporals i espacials, malgrat que el mateix Jesús va dir als seus deixebles: Convé que me’n vagi... com si digués: no hem retingueu per sempre de la manera com fins ara... Hem d’aprendre a viure l’eternitat en el temps. L’esperit es troba més enllà de les nostres categories temporals. La llibertat dels fills de Déu fa possible estar en el món sense ser del món, la qual cosa vol dir estimar el món amb llibertat. Qui no és lliure no sap estimar. Qui no és lliure és esclau de si mateix, de la religió i de la cultura de la qual forma part.

La veritat sempre és la mateixa. És la veritat eterna. La novetat rau en la manera d’expressar temporalment i cultural la mateixa veritat de sempre. El mateix Jesús que va dir: Abans (en la Llei antiga) es deia... ara jo us dic..., també va dir: No us penseu que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur a terme. El Nou Testament o nou missatge és una nova percepció de la veritat eterna. Aquesta nova percepció és el pedaç de roba nou que cal inserir en un vestit renovat i d’acord amb el mateix teixit de l’esperit nou. Aquesta nova percepció obliga a canviar les formes, que són el vestit. La cuirassa pesada de les velles institucions no li va servir a David per a vèncer l’enemic Goliat... i tampoc ens pot servir a nosaltres. Aquesta nova percepció de la veritat mai no pot ser l’última. Si fos l’última voldria dir que hauríem esgotat la veritat. La veritat de Déu és inesgotable, va més enllà de la nostra comprensió. L’únic lloc en el qual podem descansar és en el silenci. El silenci és la matriu de la paraula. En les coses de Déu més val callar: Què estàs xerrant sobre Déu? emplaça el Mestre Eckhart, qualsevol cosa que diguis d’Ell és falsa.  


Una nova percepció de la veritat eterna expressada en un nou llenguatge i en un context diferent. Heus aquí allò que espera el món actual. Si parlem d’allò que va més enllà de la nostra comprensió hem de deixar la porta oberta que permeti donar pas a una nova expressió de la realitat i de la veritat. 
LECTURA DE LA PARAULA

Estem acostumats a llegir paraules i ens hem d’avesar a menjar paraules. Panikkar.

L’Evangeli està escrit des del tercer nivell de consciència que és el nivell de l’esperit. El nivell on les paraules es mengen i es fan carn de la pròpia carn. El nivell de la llibertat. Quan nosaltres llegim o interpretem l’Evangeli des del nivell de la raó, ho fem des dels nostres prejudicis i demostrem així que encara no som lliures i que  tergiversem inconscientment el seu significat original. Només des de la llibertat ens podem connectar amb l’esperit de la veritat.

L’Evangeli distingeix dues classes d’oients: els qui poden entendre i els qui no entenen gairebé res. Per què els parles en paràboles? Van preguntar els deixebles a Jesús. I ell va respondre: A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però ni hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S’ha fet insensible el cor d’aquest poble!... Mt 13.

Comparem aquest text amb aquell altre del final del cap. 9 de Joan, que diu: ... Llavors Jesús afegí: -Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs. Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: -¿És que nosaltres també som cecs? Jesús els contestà: -Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix.

Els dos textos, tant el de Mateu com el de Joan (com tots els de la Bíblia) no es poden entendre, si no és llegint-los amb llenguatge simbòlic. És el llenguatge que fa referència a la vida de l’esperit. És el llenguatge propi del tercer nivell de consciència. És el llenguatge del cor, però del cor net. Per això Jesús, recordant les paraules d’Isaïes diu, com donant explicació dels mots precedents del text esmentat: S’ha fet insensible el cor d’aquest poble. És a dir: Miren bé, però no hi veuen perquè el seu cor no està ben disposat, perquè no estan lliures de prejudicis. I aquests que no hi veuen, tan poden ser la gent ignorant del poble com els savis i entesos.        

Els prejudicis són els que donen una seguretat enganyosa i fan creure, als qui els tenen, que ja hi veuen. Però, de fet, en les coses de l’esperit, no hi veuen gens. Per això Jesús els adverteix, dient: com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix, és a dir, persisteix la vostra ignorància culpable de les coses de l’esperit, perquè us refieu només en la llei i no sabeu distingir l’aigua del vi, el vi dels bots, la fe de la llei.

Quan el mateix Jesús, en Mateu, diu allò de: Al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda, està dient el mateix que diu en el text de Joan, encara que sembli contradictori, però ho diu des d’una altra perspectiva. Jesús aquí ve a dir: Aquell que ja viu la vida de l’esperit i hi és fidel, cada pas que faci endavant serà com augmentar la seva vida espiritual. En canvi aquells que es refien de la llei i dels seus prejudicis que, en principi haurien d’estar al servei de l’esperit, arribarà un dia que fins i tot això se’ls prendrà, perquè la llei no té el poder de salvar ningú, diu sant Pau.

Els sagraments de la Institució religiosa són signes de la vida humana viscuda per l’home creient en aquest món. Només així poden ser signes de la gràcia de Déu. El Déu de Jesús no es manifesta a través de miracles, sinó a través dels fets de la vida de cada dia. La gran missa és la vida del creient. Si la nostra vida no és una missa, les misses que celebrem en les esglésies són mers ritus sense contingut espiritual. Porten una càrrega ritual de la qual ens veiem incapaços de despendre’ns i evoquen un fet històric més que la vida humana de cada dia. Quan celebrem d’acord amb l’esperit de la veritat, celebrem la nostra vida, i tot celebrant-la, recordem el que va fer Jesús. L’home Jesús no pot substituir cap home ni cap dona d’aquest món. Jesús no ens substitueix. Ell va complir el seu deure, ara l’hem de complir nosaltres. Ser cristià vol dir viure com el Crist va viure.

De la virtut en neix un coneixement que és propi de la naturalesa íntima de l’home.
El que salva els pobles no és la llei, sinó la virtut. L’arma de les democràcies modernes és la llei. L’arma dels pobles amb nom és la virtut. La llei domina les masses. La virtut triomfa en el silenci i posa ordre en l’escala de valors. Són els valors allò que dóna nom i edifica la vida dels pobles i de les persones.

Només la llibertat, que inclou les actituds de responsabilitat i de respecte, fa possible la vida de l’esperit. Llibertat és capacitat per compartir la vida divina. La llei no té aquest poder, ni els sagraments, ni les institucions... tot això només són mitjans de salvació que ens poden ajudar.

Les diferents virtuts són diferents noms d’una mateixa realitat que és l’amor. La virtut té una dimensió infinita. ¿Qui sap on arriba l’amor, la veritat, la humilitat d’un creient? El finit connecta amb l’infinit.. Schleiermacher. 

Així com hi ha metges sense fronteres, hi hauria d’haver cristians sense fronteres. Així haurien de ser els anomenats laics i religiosos: com algú que no posa límits al seu servei a l’Evangeli. No solament no posen límits en el temps, sinó i encara més en la qualitat de la seva entrega. La veritable religió no es mesura per la quantitat, sinó per la qualitat. Bergson. El creient serveix el proïsme i veu en ell el seu caràcter diví. El respecte que se’n deriva és immens. El respecte és la base de la convivència. Si donem una mirada al món en general veiem que els humans no ens respectem, a vegades ens tolerem, sovint ni això. Això és el caos.

Des que la Paraula s’ha fet home i això ha estat des de sempre, l’home hauria de ser apreciat com la cosa més sagrada. Per què, doncs, fem diferències i qualifiquem algunes coses d’objectes sagrats i la vida humana la qualifiquem de profana? Perquè el nostre nivell de consciència és baix i s’estableix en les formes externes i no viu dels continguts essencials.

Un esquema complert d’educació ha de comprendre tres elements: pietat, lletres i metodologia. Virtut, coneixement i expressió. Un dels pensadors més emblemàtics d’avui dia: en G. Gadamer, titula així la seva obra més important: “Veritat i Mètode”. L’educador Josep Calassanç posava molta cura en la metodologia. L’educació depèn d’una bona metodologia per ser eficaç. Una eficàcia que té com a punt de referència no solament el rendiment en els estudis, sinó també la plenitud de l’home. Una educació serà eficaç, doncs, si ajuda l’alumne a ser persona i, per això, l’educador ha de tenir en compte no solament la tradició i les ensenyances del passat, sinó també els descobriments científics del present i la millora i profunditat aconseguida pels grans pensadors que han estudiat l’estructura de la personalitat humana i espiritual. Una bona metodologia depèn més de la vivència dels continguts essencials que de l’estudi d’unes normes fetes pels altres. Qui coneix a fons l’home sabrà com tractar l’home. La metodologia escolàpia neix d’un respecte infinit a l’home.

L’educador escolapi té com a prioritat formar l’home. Aquesta formació implica l’educació en la virtut. Aquesta és l’opinió de Josep Calassanç i de tots els temps. El bé suprem per a l’home només pot consistir en la reciprocitat de virtut i felicitat. Cf. Descartes. És un text entre mil.
La virtut ens fa divins. Quan aquesta faceta de la vida es viu de debò no se sent la necessitat de parlar tant de Déu. Hom viu envoltat del misteri. La seva persona és com un flascó de perfum trencat que s’escampa al voltant...  

El llenguatge s’ha d’adaptar a les necessitats i als signes dels temps. Encasellar-se en el llenguatge (oral, ritual i normatiu) del passat fa mal i denota ignorància dels continguts essencials de l’existència. Quan es viuen els continguts essencials a fons, les formes d’expressió surten espontànies i cada vegada noves. La novetat en les formes denota sinceritat i fidelitat als continguts essencials. El qui s’entesta en mantenir unes formes del passat s’allunya dels valors essencials que els van donar vida.     

Som esclaus d’un llenguatge propi d’un altre temps. És un fenomen que es va repetint. En Feuerbach, titllat, pels saberuts de torn, de pare de l’ateisme, va dir textualment: Qui no sap dir de mi sinó que sóc ateu, no sap res de mi... la contraposició de teisme i ateisme pertany al segle XVII i XVIII, però no al XIX...  Així de senzill i així de profund ensems. Hi ha maneres de parlar –en el món religiós- que no són pròpies dels signes dels temps. Hem de fer servir una altra escala de valors.  Ens hem de deslliurar d’una vegada per sempre de confondre el vi amb els bots, la comunitat de fe amb la institució eclesiàstica, la realitat espiritual amb les formes culturals i religioses...

Les grans transformacions religioses neixen de la coherència entre el contingut i les formes. Adquirir un grau superior de consciència és vital si no es vol morir de rutina i mediocritat. Una religió en la qual la fidelitat als ritus i cerimònies depèn només de les normes establertes i no d’una experiència profunda de vida espiritual, és una religió morta, és lletra que mata. . 


La veritable religió té un caràcter gratuït. Quan es busca un interès, encara que sigui espiritual, la religió es converteix en una religió opressora d’humanitat. La religió no afegeix ni treu res a l’acció humana. És una celebració gratuïta de la humanitat o de la vida humana creient. L’únic que salva l’home és la gratuïtat. L’amo de la vinya va donar el mateix jornal a aquells que només havien treballat una hora, per pura bondat. Aquesta pura bondat és religió. La justícia humana no arriba fins aquí. Els grans funcionaris de la religió es basen en la justícia humana i per això prohibeixen als “pecadors” de poder participar de la taula dels “justos”. Però, aquesta justícia humana no és la que va predicar Jesús de Natzaret. 
SOBRE LA VIRTUT

Intentem anar dient coses al voltant de la virtut...
Entenem que la virtut és energia vital que esdevé realitat en la relació. En tota classe de relacions: amb Déu, amb els homes, amb les coses...
El tercer nivell de consciència és el “lloc” de la virtut.
La vida de l’esperit és vida de virtut. 
Sempre que parlem de virtut hem de tenir present el caràcter paradoxal. Un caràcter paradoxal que no és un fruit natural, sinó resultat de l’esforç.

Entenem nosaltres per caràcter paradoxal la unió de dues actituds que semblen oposades, com per exemple: la humilitat i la fortalesa; la bondat i la rectitud; la unitat i la diversitat; la llibertat i la responsabilitat; la fe religiosa i la secularitat ...
Quan només hi ha un dels dos pols, més aviat el que hi ha és l’expressió d’un complex temperamental.

Estem parlant, doncs, de la vivència, en una mateixa persona, d’una virtut formada per dues actituds que semblen oposades. Així hauríem d’entendre la dita dels romans: in medio stat virtus: la virtud està en el mig. D’altra manera es podria titllar “aquest centre” de mediocritat. I així s’ha fet algunes vegades. I, si tenim en compte les paraules de l’Apocalipsi, hauríem de donar la raó als qui pensen així. El profeta diu: Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te.  Però, la unitat dels dos pols que semblen oposats és una altra cosa. No és mediocritat, ans el contrari demana el màxim esforç. I si no hi ha aquest esforç no hi ha veritable virtut. La veritable virtut té un caràcter paradoxal.

Les paraules de P. Tillich que parlen del coratge d’existir o de ser, ens poden ajudar a entendre la importància i la necessitat del esforç. Glossaria els seu pensament dient que el coratge de ser és virtut (i no merament impuls natural) quan hom té el coratge de ser, malgrat tot. És a dir, a pesar de les dificultats que presenta la vida. 

Aprofitem l’ocasió per proposar el coratge de ser, la saviesa i la comunió (comunicació) com els tres valors sobre els quals descansa el vertader dinamisme espiritual i que es fan efectius gràcies a la llibertat. Entenem aquí per llibertat l’acceptació de la Realitat (Realitat amb majúscula).
   
Fe, esperança i amor, són tres paraules que per sabudes han perdut el seu dinamisme espiritual i el seu poder salvador de la dignitat humana i que donen sentit als tres valors ara esmentats. Fe és coratge de ser i de viure amb plenitud el do de la vida, l’esperança representa la més gran saviesa. Saviesa és pietat, diu Panikkar. I què més pietat que esperar de Déu tot allò de bo que podem desitjar! I amor és la màxima expressió de comunió amb Déu i els germans... 

L’home pot dir: “jo sóc”. quan és lliure. I és lliure quan en ell no manen ni els sentits ni la raó, sinó la fe. És l’esperit el que fa viure el creient. El creient és el nascut no de la carn, ni del voler carnal, ni del voler d’home, sinó de Déu. 

La societat actual no posa el màxim exponent d’autenticitat en la virtut, sinó en la llei. Ho estem veient aquests dies. Pels poderosos d’aquest món la llei és l’únic punt de referència vàlid. Malgrat els romans que (segons es diu, el seu dret és la base de la jurisdicció occidental) ja deien allò de: summum jus, summa injuria: l’aplicació rigorosa de la llei representa la màxima injustícia contra l’home i, per tant, contra els pobles. Per tant, això de preferir la virtut a la llei no és cap esnobisme. Ja ho deien els antics i sant Pau i Jesús...  En qüestió de tècnica hem avançat molt, però en el tema de la virtut encara ens guanyen els antics.

Una altra de les virtuts fonamentals incompresa i maltractada pels savis i entesos és el temor de Déu. Malgrat que la Sagrada Escriptura el presenta com el principi de la saviesa, per inòpia espiritual s’ha confós moltes vegades amb la por. Josep Calassanç l’espiritualitat del qual no era de fireta, sinó d’una solidesa i humanitat evidents, recomanava el temor de Déu com una de les virtuts que s’havien d’inculcar als joves. I en recordar aquesta virtut em ve a la memòria un fet de quan era rector d’un poble del Penedès. Estava conversant amb una veïna del poble i fèiem esment dels mals d’aquest món... Llavors va exclamar amb aquella dita tan coneguda a casa nostra: “No hi ha temor de Déu”. A mi em va impactar aquella paraula i em vaig sentir protagonista de la saviesa popular tan menystinguda pels nostres savis encarregats, per més ironia, d’ensenyar la doctrina sòlida i actualitzada als pobres laics ignorants... I és que aquella humil creient podria molt bé anar als grans parlaments de les nacions i a les il·lustres facultats de teologia dels nostres seminaris i dir: Però, senyors, per què colen el mosquit i s’empassen el camell ? Amb les seves lleis i les seves doctrines en el fons el que busquen és evadir-se de la veritat que, acceptada, els obligaria a canviar de vida i de sistema d’ensenyança. Senyors, no hi ha temor de Déu, això és tot.


Temor de Déu és pietat filial i respectuosa, és acceptació de si mateix i de la vida que ens ha tocat viure, és realisme pur, és creure que Déu existeix, és responsabilitat enfront de la vida, és respecte a l’Home com el principal representant de Déu aquí a la terra, és compliment de la voluntat del Pare del cel, aliment de la vida de Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i portar a terme la seva obra... Sense el temor de Déu estem construint una casa sense fonament o un edifici de grans aparences, però fonamentat sobre l’arena...
AXIOLOGIA FONAMENTAL

L’axiologia fonamental o espiritual hauria de ser avui dia la disciplina estrella, perquè és la disciplina que parla dels valors humans i, per tant, de les virtuts. És a dir, de les relacions humanes, perquè en el fons tota virtut indica una relació o una faceta o aspecte de la relació, entesa aquesta com l’expressió essencial de la vida, perquè la vida és relació, (la pericoresi), l’home és un ésser relacional. 

La vida espiritual no l’hem d’ubicar en uns actes específics dits espirituals –aquests són l’expressió externa d’aquella vida-,  sinó en una actitud interior alimentada per la fe i que informa tot allò (qualsevol cosa) que fem i que diem.

Diuen que sant Tomàs d’Aquino anomena “Tractat de les virtuts”, aquella part de la Summa Teològica que se sol denominar teologia moral. De semblant manera podríem dir que l’Evangeli és el tractat fonamental de les virtuts per a tots aquells que volen ser deixebles de Jesús de Natzaret.  

Fent un parèntesi recordem que els autors de la vida espiritual de l’Edat mitjana solien distingir entre virtuts i dons de l’Esperit Sant sense oblidar els fruits del mateix Esperit recordats en la carta als gàlates... Són maneres convencionals de distingir certes qualitats més pròpies de certs nivells de consciència o de l’evolució en el camí espiritual... De fet però, el sentit més profund de virtut ho engloba tot, tenint present que tot és do de Déu. Què tens que no hagis rebut? diu l’Apòstol.

Quan parlem de vida espiritual cal recordar la diferència entre actes i actituds i la relació que existeix o ha d’existir entre els actes i les actituds. A part de la diferència de significat, cal tenir present la diferència ontològica entre els actes i les actituds. Quan Jesús, advertint del perill de ser enganyats pels falsos profetes, diu: pels fruits els coneixereu, pensem que aquests fruits no són les obres externes, no són els actes, sinó les actituds, ja que només per les obres externes no tenim prou criteri per conèixer a fons la persona que les fa. Recordem l’advertència de sant Pau: Si ho dono tot als pobres i em deixo cremar viu... però no tinc amor, no em serveix de res. De passada entenem que això vol dir que no és fàcil distingir els vertaders dels falsos profetes, ja que per conèixer les actituds interiors s’ha de tenir un cert discerniment espiritual, el qual sempre ha estat considerat com una disciplina pròpia dels grans mestres de l’esperit.   

Els actes són allò que està fora. I allò que està fora no fa impur l’home, diu també Jesús. Allò que el fa impur (o pur) és el que surt del cor. És a dir, la intenció. Això ho tenien clar els mestres del passat quan recomanaven als creients que la primera cosa que havien de fer en llevar-se era fer un acte explícit de puresa d’intenció que impliqués totes les activitats del dia. La intenció és l’energia inicial que mou totes les coses. És l’acte de fe que està més enllà de tota creença... La intenció fa que l’actitud, que finalment deriva en un acte, sigui considerada una virtut o un vici.

Nosaltres parlem d’axiologia fonamental, perquè de la mateixa manera que hi ha una psicologia profunda, també creiem que és bo distingir entre aquells valors que fan referència a les formes externes de la religió, d’aquells altres que posen més de relleu el contingut essencial. I preferim el terme fonamental al terme espiritual per dues raons: si diem espiritual tenim el perill de cosificar aquest concepte presentant-lo com una part, al costat de les altres (la  racional i la sensorial) de l’estructura de la personalitat. I encara que també es pot presentar així, preferim entendre la dimensió espiritual com la manifestació essencial de l’home. En el fons tot és espiritual, és a dir: tot és obra de l’esperit, ja que com diu l’Escriptura: L’Esperit de Déu aletejava sobre les aigües... I si som imatge de Déu, vol dir que participem de la mateixa naturalesa divina, i si Déu és esperit (Jo,4) també nosaltres som esperit...  En segon lloc preferim el terme fonamental, perquè aquest concepte ens evoca la metàfora de Jesús que parla dels fonaments de la casa. Fixem-nos que Jesús no posa tant de relleu la casa com el seus fonaments... És a dir, els continguts essencials de la vida espiritual. Jesús aconsella fonamentar la nostra casa sobre la roca ferma.

En el primer nivell de consciència la llum ens ve dels sentits, en el segon ens ve de la raó i en el tercer, la llum ens ve de les virtuts, més encara: de la intenció: Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu.

No ens ha d’interessar una espiritualitat que només parli de “coses espirituals”. Això crea una separació entre el llevat i la massa. I, separats, el llevat no fa l’efecte que deuria. Avui dia viem que totes les grans religions tenen grups que viuen l’espiritualitat d’una manera molt intensa. Són els místics. Ara bé, observant de lluny la manera com van les coses, hom es pregunta quina influència tenen, aquest grups, en la gran massa de creients en cada una de les religions i, per tant, quina influència exerceixen en les formes amb les quals s’expressen les assemblees dels fidels. En general, sembla que molt poca. Per una banda tenim els grans místics o mestres de l’esperit i per l’altra el fanatisme religiós o la religiositat popular de caire bastant primitiu. Això fa pensar que un punt nuclear de primera importància a l’hora de fomentar una renovació en profunditat de la religió és el fet de donar el màxim de relleu al caràcter holístic de la vida i de la realitat. El concepte holístic no és nou. És nova l’expressió. Però, quan els antics parlaven de l’ U . o quan ens parlaven de la unitat en la diversitat, o quan sant Agustí posava de relleu la importància de l’ordre interior de les coses... tots, d’una manera o altra, ens parlaven del mateix. Més encara, quan Jesús ens ensenya que el vi nou ha d’anar en bots nous i que no podem apedaçar un vestit vell amb un retall de roba acabada de teixir, ens està dient el mateix i assenyalant que una cosa depèn de l’altra, que hi ha una connexió interior que és la que dóna sentit i valor a les coses...

Sovint, durant el curs de la vida hem sentit dir, per exemple: En tal, des de la seva càtedra o des de la seva ensenyança intel·lectual es mostra molt obert i d’idees progressistes, en canvi en el seu tarannà i en la praxi és conservador. O també al revés. Què vol dir això? Això vol dir que aquí falla el caràcter holístic. No hi ha unitat entre els continguts essencials i les formes d’expressió. Aquí falla la pedra angular de tot l’edifici. Jesús va ser considerat com la pedra angular... Jesús va ser coherent. La coherència és una de les virtuts que més es troben a faltar. Si falla aquesta virtut tot se’n va en orris. Aquesta virtut demana ser home sense engany, demana fidelitat a si mateix, sinceritat existencial, puresa de cor... Per això deu ser tan rara!!    
Per tant, la coherència no és quelcom accidental com un adorn extern que només fa bonic. La coherència entre el contingut i les formes, tant en el cas individual com en el col·lectiu és allò que dóna veracitat a les coses. És fer la veritat en l’amor. És la veritat de la qual Jesús va venir a donar-ne testimoni. Una altra cosa, que ara no toca, és indagar el perquè de la incoherència o de la contradicció interna que patim la majoria dels humans. Només des d’un nivell de consciència superior podrem ser coherents.