7 – EL TRESOR AMAGAT

Entenem la plenitud de l'home com l'ideal suprem de tota vida humana. Es tracta d'arribar a la plenitud. Quedar-se a mig camí, humanament parlant, és un fracàs. No volem viure com si fóssim vegetals.

Volem satisfer l'anhel de plenitud de vida que es troba en el cor de tot home. Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar.

En el Món hi ha un pou profund que alimenta les nostres vides, les aigües del qual arriben d'un més enllà del qual no en sabem donar raó. I malgrat això, no en podem prescindir. Recordem aquí les paraules de Teilhard de Chardin:... I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

El misteri trinitari no és una mera especulació sobre les profunditats de Déu; diu Panikkar, és igualment una anàlisi sobre les altures de L'Home. És una revelació de Déu en la mesura que és una revelació de l'Home.

Els antics deien que per conèixer l'Home s'ha de conèixer Déu i que per conèixer Déu s'ha de conèixer l'Home.

Per la seva banda diu el text sagrat: I la Paraula s'ha fet Home. Cerquem, doncs, la paraula i trobarem l'home. I, a la inversa, mirem de conèixer l'home i sabrem trobar la manera de dir paraules de vida eterna. Paraules que no siguin mers címbals ben sonants.

De fet, però, la traducció literal del text diu: I la Paraula s'ha fet carn. I aquesta carn és la que esdevé (pot esdevenir) home. Diem: Pot esdevenir home, perquè d'altra manera no hi hauria llibertat. I sense llibertat no hi ha home. Es tracta de l'home que supera infinitament l'home. Pascal. Es tracta de l'home nou que s'esdevé després de néixer de nou. Pau i Joan. Es tracta d'una existència entesa com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.

Més encara: En diversos pobles es troba el mite d'un profund sentit: el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons això, l'home és, abans que tot, tal com està encarnat (fet carn) i viu visiblement; però, a més, és una altra vegada, i així és de veritat. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l'ésser immediat; per això es diu “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant, l'home immediat no veu l'autèntic, només sent que està aquí, però, “darrere”, és a dir, en el domini d'allò que no està donat. En el domini de les possibilitats i de la llibertat.

Una vegada, tanmateix, el rodeja, es posa davant d'ell i el mira: llavors l'home immediat veu l'home autèntic; i en veure'l es coneix a si mateix: el seu Jo i el seu nom es fan una sola cosa. Però és la mort. D'aquí ha sorgit la figura de la Walkyria: en el moment en que es posa davant d'aquell a qui ha escollit, aquest es mor. R. Guardini.

És el gra de blat que es mor quan dóna fruit; és l'home vell que es mor quan viu l'home nou. N.T.

Allò que en realitat constitueix la raó de ser de tot desenvolupament en l'existència, en la matèria, és la realitat d'una vida lliurement creadora; és a dir, l'home... l'ànima en tindrà prou amb el fet de sentir que la penetra, sense absorbir la seva personalitat, un ésser que pot immensament més que ella, com penetra en el ferro el foc que l'enrogeix... En endavant la seva afecció a la vida consistirà en la seva inseparabilitat d'aquest principi, serà alegria en l'alegria i amor del qui no és sinó amor. Ara bé, l'afecció a la vida en general estarà feta d'una desafecció de cada cosa en particular. Bergson

En definitiva, es tracta del Nou ésser (Tillich) que ens fa membres actius del misteri trinitari amb una dimensió d'eternitat.

Sóc per a mi l'absolutament donat. Allò que per a mi és obvi que sigui: allò que forma el pressupòsit de tota altra cosa; allò amb què ho relaciono tot, i des del qual avenço vers tot.

En efecte, en tot em pressuposo jo. Tota afirmació que faci, conté, de manera oberta o implícita, la paraula “jo”. Tot acte que realitzi està sustentat per “mi”. Tot allò que succeeix en l'àmbit de la meva vida m'afecta a mi. Sempre estic ací: directament, en activitat immediata... o indirectament, en quant que són afectats “el meu” ambient, “el meu” país, “el meu “ món. R. Guardini.

Qui fa filosofia, qui fa teologia, qui fa antropologia... és l'home. Per tant, investiguem l'home i sabrem totes les altres coses. L''anima és, en certa manera, totes les coses. Aristòtil.

Ara bé, no podem investigar a fons l'home si no és des de la pròpia cultura. La cultura és la que ha format, a través dels segles, el nostre llenguatge i el nostre pensament. No podem renegar de la pròpia cultura. I sabem que d'acord amb les dades de la història, no hi ha cultura sense religió, ni religió sense cultura. I la nostra cultura (com totes les cultures) té un Mite: El Fill de l'Home. El Crist. Jesús de Natzaret.

La pau i la felicitat humanes... depenen en gran manera de com l'home viu el seu mite subjacent, de com imagina la seva situació i el seu paper en la vida, problemes tots directament relacionats amb la Trinitat. Panikkar.

Intentem fer aquesta investigació sobre l'home no d'una manera exclusivament teòrica, sinó vivencial, al menys amb la intenció i la metodologia. Això és possible dins de la visió trinitària de la realitat. No volem construir un edifici a base de conceptes i doctrines descarnades, sinó que intentem participar activament de la realitat desembocant en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Intentem parlar d'acord amb els consells i les ensenyances del filòsof Emerson: Les paraules són signes de les realitats naturals. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit.

Quan més el pensador s'atreveix a caminar per senderes noves més necessari es fa estar arrelats en la pròpia tradició i oberts a les altres, que ens fan conscients que no estem sols i ens permeten aconseguir una visió més ampla de la realitat. Estem cridats a participar de forma creativa en la pròpia Vida de la realitat.

La primera tasca de tota criatura és la de completar, portar a la seva perfecció, l' icona d'allò real que tots nosaltres som. Panikkar.

En aquesta actitud intel·lectual proposada per Panikkar hi veiem el caràcter paradoxal de la vera virtut. En un altre indret diu el mateix autor que, per un moment, hauríem de deixar de ser allò que som: professionals, catalans, catòlics, fins i tot, deixar de ser humans, a fi de poder fonamentar el nostre raonament en el punt nuclear de la nostra realitat existent abans de totes aquelles formes... Com a mínim hauríem de retrocedir 10.000 anys a fi de veure una mica més clar l'origen o les arrels de la nostra realitat existencial.

Però, un cop despullats, per un moment, de tota la nostra història, hauríem de tornar-nos a vestir de seguida, per poder dir-nos a nosaltres mateixos i poder dir als altres allò que som amb el llenguatge cultural que hem rebut i que fa possible la comunicació...

El llenguatge té la seva font en el pensament que ens revela sens dubte el secret mateix de la creació. Ja que és per ell que el pensament es realitza, i si el pensament és l'acció més pura, sense el llenguatge, resta virtual. És com un poder sense efecte.

El veritable fi del llenguatge és el de facilitat la comunicació entre els éssers humans, abans que el de designar les coses. Lavelle.

6 – EL TRESOR AMAGAT

Una de les més profundes intuïcions que l'home ha tingut en el curs de la seva mil·lenària història és la intuïció de la triple estructura de la realitat, de la unitat triàdica existent en tots els nivells de la consciència i la realitat; és la intuïció de la Trinitat.

Ara bé, una cosa és considerar el Misteri de la SS. Trinitat com un “dogma de fe” que forma part del cos doctrinal d'una Institució religiosa i en el qual han de creure els seus membres i l'altra considerar l'estructura de la Realitat de la qual tots formem part: Déu, Home, Cosmos. Recordem: La Trinitat és un dogma i és l'experiència humana primordial.

Afirmem, només, que la Trinitat és la culminació d'una veritat que penetra tots els dominis de l'Ésser i la consciència, i que, aquesta visió, uneix els homes.

Hi ha coses que ens separen com, per exemple, les ideologies, els dogmes, els partits, les creences... Hi ha altres coses que ens uneixen: l'amor, la veritat, l'acceptació de la vida...

Posem esment en una cosa: Les creences separen, la fe uneix. Creences i fe no són el mateix, però aquest tema l'hem de deixar per a un altre moment.

La trinitat configura la nostra naturalesa. Som trinitat. Som energia de vida, som llum de coneixement, som calor d'amor. La Trinitat ens uneix, perquè en aquest “lloc” essencial, tots som iguals.

Viure a Europa, Índia i Amèrica m'ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més “urgents” que les qüestions “importants” i que no existeix una necessitat més sentida ni set més torturant que el desig d'abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels.

Aquest nivell de profunditat és allò que li fa falta a la societat i a la religió actuals. Li falta anar a fons en el pensament. Les nostre estructures actuals són com hospitals sense laboratori. Actuem només d'acord amb la tradició que hem rebut sense criteri de discerniment ni reflexió renovada. En aquest nivell quan volem renovar les coses és com si canviéssim els llits per uns de més moderns, o canviéssim el nom del laboratori de les nostre medicines, sense anar més enllà en la investigació. El canvis que fem o que proposem són canvis de formes, no canvis de fons. La veritable causa de les nostres “malalties espirituals” ens queda desconeguda, perquè aquestes només es poden detectar en els laboratoris, és a dir, en la disposició d'un cor net. El cor net, és a dir, l'home sense engany, és el microscopi, la mirada del qual arriba fins al moll dels ossos.

Kierkegaard anomena la veritable renovació: viure l'instant. És a dir viure, ja ara, tal com pensem que ha de ser la vida i no deixar-ho per desprès... Fora de “l'instant” tot és engany.

L'home no viu només del pa i de les paraules. Ni només la matèria, ni només l'Esperit basten; ni l'Home és sense Déu, ni Déu sense l'Home.

La Vida amb majúscula només la trobarem si la vivim en plenitud. Només podrem gaudir plenament de la vida quan l'acceptem amb totes les seves conseqüències. Una dedicació a mitges només ens pot oferir una vida a mitges.

¿No és la Trinitat on el pa i la paraula es troben? Un Déu no trinitari no pot “barrejar-se” , ni molt menys unir-se amb l'Home sense destruir-se a si mateix. Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena d'encarnació, descens i manifestació real fóra possible. Deixaria de ser Déu si es convertís en Home.

El misteri eucarístic no és el pa que es transforma en Crist deixant de ser pa. Crist es fa present en el pa, millor dit: veiem Crist present en el pa compartit, quan, amb mirada de fe, celebrem la vida de l'esperit manifestada en la comunió dels homes. En l'acte eucarístic ni Crist ressuscitat deixa de ser la presència de l'Etern, per tant una presència no lligada ni a l'espai ni al temps, ni el pa deixa de ser pa, és a dir, una part del cosmos i per tant, una part del misteri cosmoteàndric de la realitat.

Un Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”. No podria ser el que ell vol ser i ardentment anhela sense autodestruir-se.

Amb termes tradicionals l'home nou al qual tots estem destinats a esdevenir, és l'home divinitzat. I aquest home divinitzat no deixa de ser home ni deixa de ser una part del cosmos: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menysprei també el meu cos.

Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena de divinització, glorificació o redempció seria possible. Deixaria de ser home si es convertís en Déu.

Adam i Eva en voler ser com Déu, van perdre la seva humanitat i la “primera” innocència, obtenint així, però, l'oportunitat de ser com Déu, però sense deixar de ser homes (de humus: terra) a partir de la seva llibertat. Per això Panikkar parla no de recuperar la primera innocència, sinó la nova innocència.

L'anomenat pecat original és la consciència de la llibertat. L'Home ha deixat de ser una criatura perfecta actuant com un titella en mans del Creador, per ser el creador del seu propi destí. Ha deixat de ser un déu fet i acabat, per convertir-se en possibilitat d'arribar ha ser Déu per participació: Joan de la Creu.

L'Home s'ofegaria en si mateix i Déu moriria per auto consumpció si no existís l'estructura trinitària de la realitat.

La vida és relació. I la relació implica un jo i un tu. I com que no són dues persones només les que existeixen, implica també un nosaltres. L'estructura trinitària posa en evidència la realitat del fet relacional com essència de la vida. Considerades les coses en aquests nivells de profunditat, no som substància, sinó relació.

Vista des d'aquesta perspectiva, la Trinitat és una de les visions més profundes, més universals que l'Home pugui tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creador.

És la síntesi més perfecta de la Vida.

Representa un dels plantejaments bàsics, en la mateixa arrel de la nostra situació humana, directament relacionat amb qüestions com la d'una societat més justa i una personalitat humana més integrada.

En general hauríem de dir que hem perdut la connexió amb les nostres arrels. Anem vegetant per inèrcia per la força que hem rebut de la tradició amb minúscula, i de la qual no ens hem desconnectat, ni conscientment ni plenament. En llenguatge axiològic diríem que ens falta coherència amb els nostre orígens i, per això, les nostres formes d'expressió pateixen de falta de veritat i d'autenticitat.

La pau i la felicitat humanes, la disponibilitat per actuar, els objectius de l'acció i la inspiració en l'art no són valors inconnexos entre si ni independents de l'últim horitzó de l'existència humana.

En la pràctica de les nostres vides hem de reconèixer amb recança que hi ha un divorci entre allò que som i allò que fem. Més ben dit: Entre allò que estem destinats a ser i el nostre comportament actual. Hi ha una desconnexió entre el contingut essencial i les formes d'expressió; entre el vi i els bots. Per això Jesús va recomanar: A vi nou, bots nous. Però, com podem fabricar bots nous si encara no hem aconseguit el vi nou??