dilluns, 18 de desembre del 2017

HEUS AQUÍ L'HOME

VERS LA PLENITUD DE L'HOME

Heus aquí l'home. Jo 19,5. I heus aquí l'Evangeli, perquè amb aquestes paraules tenim resumit el missatge de Jesús. Totes les altres paraules es poden entendre com a comentari. Arribar a la plenitud de l'home dins de la nostra cultura -la cultura que hem rebut- vet aquí el fet cristià.

En l'origen de la història, en primer lloc hi veiem els humans. En aquell temps, l'home i la dona es dirigien a Déu des de la intimitat del seu cor. Ho podien fer. En aquest sentit Panikkar ens diu: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. La nostra existència... No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos.

Les institucions religioses van venir després. Les institucions van néixer com una ajuda, un acompanyament i com una expressió externa (institucional) de la fe del poble. Però, amb el pas del temps, les institucions amb les seves lleis, amb els seus dogmes i sagraments, s'han convertit en un pes i una cuirassa que impedeix volar cap el regne de la llibertat i responsabilitat personals que són els valors que salven l'home. L'home es defineix per la seva llibertat. Cal ajudar l'home amb el pensament i la saviesa perquè preservi i augmenti les seves possibilitats de creixement espiritual. Cf. Jaspers. On no hi ha llibertat no hi ha home.

Les lleis de les institucions són com la llitera del paralític de l'Evangeli. Mt 9,1-8. De primer, quan encara no som adults, necessitem que aquestes lleis ens portin: són la nostra llitera. Però, ha d'arribar un moment en que siguem capaços de portar nosaltres la llitera, com allò que ens acompanya. Ha d'arribar el moment que siguem nosaltres els qui decidim la nostra vida des de la nostra llibertat, arribant així a ser persones adultes en la fe. Refusem les institucions polítiques i religioses que ens volen mantenir en una minoria d'edat.

La primera pregunta que solem fer a l'hora d'intentar renovar les nostres institucions és aquesta: què hem de fer? I generalment d'aquí no passem. Només pensem en les coses que hem de fer. Ara bé, aquesta pregunta en un nivell més alt de consciència, hauria de ser substituïda per la següent: com hem de ser? Perquè, com deien els antics: l'acció segueix l'ésser. Que podem traduir dient: Tal com és l'ésser, tal serà l'acció. Diem això perquè sovint ens limitem a renovar les parets de l'edifici espiritual, però el fonaments segueixen sent els mateixos: uns fonaments fets de sorra i no de pedra ferma. Cf. Mt 7,24-27. En les reflexions que fem sobre la realitat espiritual i la vida, sempre caldrà tenir en compte com a punt nuclear que clarifiqui el nostre pensament, la diferència entre el contingut essencial de la vida i les seves formes externes d'expressió. Generalment ens quedem encallats en les formes externes, sovint derivades, no del contingut essencial, sinó de les nostres especulacions i dels nostres interessos emmascarats.

Dit d'una altra manera: la qualitat de la nostra vida està condicionada pel costat de l'alternativa on col·loquem el pes de la nostra decisió i que és allò que dóna sentit i realitat a tot el que fem i desitgem. L'alternativa nuclear de tota experiència religiosa està formada per la fe i la llei. Tot dependrà de quin valor escollim com a fonament últim de la religió que professem. Allò que va provocar, fa dos mil anys, un canvi substancial del fet religiós i que va fer possible la vivència d'un nivell superior de consciència en la fe i en la vida espiritual, va ser el fet de deixar una religió fonamentada en la llei i assumir una altra religió fonamentada en la fe. Sant Pau ho proclamava dient: el just viu de la fe. Rom 1,17. I també: és evident que el compliment de la llei no justifica ningú. Allò que salva és la fe en Jesucrist. Gal. 3,11. És a dir, la fe en l'home com enviat de Déu. Aquest va ser el seu missatge fonamental que va trastocar tota la seva manera de pensar i de viure. La religió autèntica l'expressem externament amb la llei, però la vivim des de la fe. No podem viure de les dues coses alhora. Aut -aut, diria Kierkegaard. I Jesús diu: No es poden servir dos senyors... Mt 6,24. I també: Qui no està amb mi, està contra mi. Lc 11,23. No podem estar, al mateix temps, a baix o a dalt de la muntanya. Doncs, en la vida espiritual passa el mateix.
Pel baptisme tots els batejats som sacerdots i formem part d'un poble sacerdotal. El sacerdoci ministerial pertany a la dimensió jeràrquica de l'Església, al servei de l'ordre extern de la institució religiosa. L'ordre extern no canvia la naturalesa de la vida espiritual. D'aquesta manera, la comunitat de fe (els laics) ha de poder celebrar el misteri de la presència del Crist ressuscitat i combregar amb aquesta presència sense cap més requisit que la mateixa comunitat. La comunitat és l'únic ens necessari per poder celebrar el misteri de la fe. Allà on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Mt 18,20. Per tant, si nosaltres creiem que per gaudir de la presència del Crist ressuscitat és necessari la presència del sacerdot que actua d'acord amb unes normes dictades pel Dret Canònic, estem demostrant que ja no vivim de la fe, sinó de la llei i la nostra religió és més semblant a la del Ant. Testament, que no pas a la del N.T. Som deixebles de Saule, més que de Pau. Tenim un sacerdoci que crea dependència. Hem anul·lat d'un cop, l'ensenyança nuclear del N.T. I tornem a ser una variant del que era la religió de l'Ant Testament.

El temps del N.T. considerat com la plenitud del temps, Gal 4,4. va ser un gran pas històric en el creixement i maduresa del fet religiós en general. Però, això va durar poc temps. Actualment, que es pronostica un altre canvi axial de la societat, potser no serà altra cosa, si es confirma, que tornar a recuperar allò que ja va ser possible fa dos mil anys i que, pels interessos i per la rutina del temps, hem deixat perdre.



divendres, 26 de maig del 2017

3 – RETALLS

La matèria primera de la naturalesa humana feta a imatge de Déu és la virtut. I així com Plotí va dir que sense virtut, el Déu del qual es parla, és un mer nom, de semblant manera podríem dir que l'home, sense virtut, és un mer nom.

Recordant la imatge dels nivells de consciència podríem dir que en el primer nivell hi presideixen els sentits, en el segon hi emergeix la raó i en el tercer la virtut. I recordant que com a humans som esdevenir: cridats a ser, entenem que la nostra tasca aquí a la terra consisteix en el fet d'aconseguir viure de la virtut, sense deixar ni la raó ni els sentits. El tractat de les virtuts hauria de ser l'assignatura fonamental. De fet, els Evangelis en el fons són un tractat sobre les virtuts; són el dipòsit d'un contingut espiritual superior expressat amb llenguatge popular.

La virtut és coratge, saviesa i amistat, i tot això realitzat des de la llibertat en el silenci creatiu de la fe. La qualitat dels actes, quan són fruit de la fe i no només de la raó i dels sentits, creix en nivell d'excel·lència i realitat. Recordem que, segons Panikkar la fe és un constituent existencial de l'home, i que tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Per tant, la fe no és un afegit o quelcom que està fora del marc humà. Tot al contrari: és una realitat plenament humana i, per tant, divina.

Déu es manifesta en el silenci de tot allò que està al nostre abast de comprensió. És el Déu amagat. És en el silenci de les nostres paraules que s'oeix la paraula de Déu: Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula omnipotent, deixant els trons reials, es va llençar des del cel... Sav 18,14-15. Silenci aquí no vol dir negació, sinó que vol expressar el fet de deixar de viure de les coses que tenim a l'abast, per viure de les realitats que no veiem i que la fe ens proposa: Fe és la certesa de realitats que no veiem, He 11,1. Viure, aquí, és sinònim de posar el cor, el desig, la voluntat en alguna cosa: Perquè allà on tens el teu tresor i tindràs també el teu cor. Mt 6,21.

La realitat espiritual té molts noms, més ben dit: li hem donat molts noms. Cada nom indica un valor i cada valor està representat per una paraula. Cada paraula expressa un aspecte de la mateixa realitat única.

El nucli de tota paraula el trobem en el seu sentit. Les lletres o els sons, són com la forma externa. La paraula pròpiament dita rau en el seu sentit. Les formes soles, sense el seu sentit, són lletra que mata. 2 Co 3,6. Sovint, no som conscients d'aquesta realitat, i vivim de la lletra que mata.

Quan a una paraula que forma part de la tradició se li ha canviat el sentit que tenia en el seu origen esdevé la ruïna de l'edifici espiritual que es va bastir en un principi. Queden les formes externes buides del seu contingut essencial. La història de les institucions religioses sovint és exemple d'aquest procés desintegrador. Així és com, per rutina i superficialitat, vivim més de les formes que del contingut essencial. Hem esdevingut una casa amb fonaments de sorra. Mt 7,24-27.
______________________________

Una de les paraules que forma part del contingut essencial de la realitat espiritual és la llibertat.

La nova innocència és llibertat. Panikkar. La llibertat està en el principi i al final de la vida. En el principi hi és com a possibilitat i, per tant, amb les primeres manifestacions de la llibertat, pròpies de “l'home vell”, i que es manifesta en la facultat d'escollir una cosa o l'altra. El final és quan es dóna la veritable llibertat, pròpia de “l'home nou”, i la seva adequada manifestació ja no es dóna en el fet d'escollir una cosa o l'altra, sinó en el fet d'adherir-se plenament al bé. I al bé que està més enllà de la nostra experiència actual, la qual cosa només la podem portar a terme per la fe.

I d'on prové la fe?, es pregunta Jaspers. I respon: No prové originàriament dels límits de l'experiència del món, sinó de la llibertat de l'home. L'home que és realment conscient de la seva llibertat, té al mateix temps la certesa de Déu. La llibertat i Déu són inseparables... l'home és l'ésser referit a Déu.

L'ésser humà és a la vegada naturalesa i llibertat.
Interpretem aquí que l'home vell és naturalesa i l'home nou és llibertat.

Jaspers insisteix: L'existència entesa com a possible llibertat, sap que ella no es creada ella mateixa. Ella és un regal de la transcendència. La llibertat viu de la seva dependència envers la transcendència... sense el lligam amb la transcendència no hi ha llibertat.

En realitat, l'home té accés a si mateix d'una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d'una llibertat inaccessible a tota recerca.

Així doncs, “el misteri” forma part de l'estructura humana. No és quelcom aliè, de fora de l'home. Ara bé, el misteri el “toquem” amb la fe, no amb el raonament. No és objecte de la psicoanàlisi i, tanmateix, és una realitat humana.

La fe és acceptació de la vida. De la vida que va més enllà del nostre coneixement, ja que l'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers

Aquesta obediència a la voluntat de Déu és una realitat espiritual que de cap manera es pot identificar amb l'obediència a unes lleis ni a l'autoritat eclesiàstica, (bona i lícita en el seu context). Aquesta identificació pràctica ha estat la gran deformació de les consciències, portada a terme per les religions, que han garantit la supervivència de les seves organitzacions externes a costa de la llibertat responsable de cada creient, que és l'única que pot salvar.

Hem de reconèixer que l'ordre extern no ha estat sempre garantia de l'ordre intern, sinó que sovint l'ordre extern s'ha mantingut a costa de l'ordre intern.



dimarts, 9 de maig del 2017

2 – RETALLS

Anar més endins, pujar a la muntanya alta, passar a l'altra riba, pujar a Jerusalem, seguir pel camí.. són expressions que l'Evangeli fa servir per indicar que no tot està fet, que la vida és camí, és esforç de superació, és opció lliure vers la plenitud. L'home no és ésser, és esdevenir, diuen els pensadors. La pau, la joia i la llibertat les hem de guanyar. Hem d'aconseguir la nova innocència de la qual ens parla R. Panikkar: La nova innocència és el regne de la llibertat. No es tracta de tornar a la primera innocència perduda, sinó d'aconseguir la nova innocència per la llibertat que és el do que ens dóna la capacitat de participar de la naturalesa divina. 2Pe 1,4. Jesús recorda als fariseus el text de la Bíblia: Està escrit en la Llei: Vosaltres sou déus. Jo 10,34. Som Déu per participació puntualitza sant Joan de la Creu en els seus escrits.

En el fons de tot aquest raonament segurament hi podríem trobar la doctrina del primer Adam i del segon Adam o de l'home vell i de l'home nou de sant Pau. Amb altres paraules i des de la filosofia, Jaspers vol dir el mateix quan parla -en l'esquema que defineix la seva filosofia- de l'existència en dos sentits. Vegem: Sant Pau parla del primer Adam com ànima vivent (1Co 15,45) i Jaspers parla de l'existència (dasein) que viu en un món ambient com tot el que és viu, i que una deixeble seva tradueix per subjecte vital. I del segon Adam diu Pau que és esperit que dóna vida, i Jaspers en l'altre sentit que dóna a l'existència (existenz) l'entén com a possibilitat des de la llibertat. És a dir com allò que es pot i s'ha d'arribar a fer, a crear.

Els escolàstics anomenaven aquesta “possibilitat”: la potència obediencial. Déu ens ha donat la capacitat i la possibilitat d'arribar a ser com ell, però ho hem de voler i ho hem de guanyar. No se'ns ha donat fet com volia Adam en el Paradís. Per això recalca Panikkar que no es tracta de tornar al paradís perdut, sinó d'aconseguir la nova innocència. En el fons, creure vol dir ser innocents des de la llibertat. Innocència vol dir guardar silenci: (no interferir amb els nostres conceptes matussers, ni amb els nostres desigs desordenats), ja que el silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos (la paraula). Sant Ireneu.
L'acte de fe que podem fer gràcies a la llibertat va molt més enllà i és quelcom molt mes senzill, i al mateix temps, molt més potent, que les creences. Confondre la fe amb les creences ha estat mortal per a les religions.

L'acte de creure implica el fet de néixer de dalt; néixer de nou. Jo 3,3-8. L'home nou, aquell qui des de la seva llibertat opta per creure i acollir Déu en el seu cor, Jo 1,12., és el que Joan considera com el nascut de Déu mateix, no pas el nascut de la sang, ni de desig carnal ni de voluntat humana... Jo 1,13. Aquest és el qui és considerat fill de Déu. Jo 1,12.

Certament que sense la carn i la sang no podríem adherir-nos a la voluntat de Déu. La carn i la sang ens acompanyen fins al final. Però allò que ens fa viure de debò a fons la vida, és la voluntat de Déu que està en l'interior més íntim de nosaltres mateixos, quan aquesta voluntat la fem nostra. Recordem que Schelling, Teilhard de Chardin i molts altres consideren la voluntat com allò més íntim de l'home. Això demana quelcom tan gran que és com néixer de nou espiritualment parlant. Els qui han nascut de dalt, quan parlen de renovacions de les estructures i de les actituds ho veuen i expressen amb naturalitat i senzillesa, tot i que van molt més lluny que tots aquells que solament parlen de renovar les formes externes.

Quan naixem i venim en aquest món ja som fills de Déu perquè la naturalesa també és obra de Déu. Però, aquesta realitat humana de la vida se'ns dóna com a matèria a partir de la qual, per la llibertat, bastim la vida de l'esperit, la qual és com font d'aigua viva d'on brolla vida eterna. Jo 4,14. La llibertat és la clau per entrar en l'eternitat. La llibertat fa possible la fe. Creu qui vol creure. Se'ns dóna el temps per poder entrar en l'eternitat. Qui creu en Déu ja viu l'eternitat ara.

Ara bé, si volem arribar lluny en el camí de la salvació, hem de portar un sarró o un bastó... alguna cosa, que en el món espiritual podríem anomenar meditació.

Meditar és prendre consciència de la realitat. Això és molt més que llegir un article de diari... Quan llegim obtenim informació de nous coneixements, els quals es queden en la perifèria del que som i del que estem destinats a ser. Dit d'una altra manera: meditar és anar a fons, amb la intenció de descobrir el sentit últim de la nostra existència.
També hauríem de distingir, com feien els monjos, entre lectura espiritual i meditació. Sovint el que fem és llegir per sobre. Fem una lectura que ni tan sols arriba a ser lectura espiritual encara que sigui lectura de textos anomenats teològics o religiosos. Menys es pot considerar meditació. La meditació ha tingut, històricament parlant, molta importància tant a Orient com a Occident i que pot tenir un significat molt ample d'acord amb el context espiritual des del qual es parla. En general i en els ambients espirituals de qualitat, la paraula meditació (i també la paraula contemplació) diuen molt més del que sovint pensem i diem.

Aquí entenem la paraula meditar com a sinònim de filosofar d'acord amb l'opinió que tenien els antics -i alguns dels moderns-, de la filosofia. Els textos que ara proposem parlen d'aquest sentit original de la filosofia:

Per començar transcrivim un text de Marc Aureli, que diu: La vida és una guerra i l'home un foraster en terra estranya. (frases semblants les trobem en la Bíblia) A més, a la fama segueix l'oblit. ¿On pot trobar l'home una manera sensata de viure? Hi ha una sola resposta: en la filosofia. La meva filosofia consisteix en preservar lliure de dany i de degradació la guspira vital que hi ha en el nostre interior... actuant sempre amb un propòsit, evitant les mentides i la hipocresia, sense dependre de les accions o els desencerts aliens. Consisteix en acceptar tot el que vingui, el que ens donin, com si provingués d'una mateixa font espiritual.

En el seu llibre “La saviesa recobrada” i que té per subtítol: Filosofia com a teràpia, Mónica Cavallé, comentant el text anterior, escriu: Semblen quedar lluny de nosaltres aquells temps en els quals la filosofia tenia un profund impacte en la vida dels qui la cultivaven, quan era una pràctica que comportava tota una exercitació quotidiana i un estil de vida. La paraula “filosofia” ha arribat a ser sinònim d'especulació divorciada de la nostra realitat concreta, de pura teoria, de reflexió estèril, i quasi hem oblidat que durant molt de temps va ser considerada el camí per excel·lència vers la plenitud, i una font inesgotable d'inspiració en el complex camí del viure.

Des d'un altre punt de vista, constatem que dins del món religiós s'aprecia la filosofia, però com una cosa pròpia de la gent del segle, com una disciplina profana o secular, malgrat que sempre ha format part de la formació dels qui aspiren a ser sacerdots i malgrat el significat de la paraula. Filosofia vol dir amant de la saviesa. I la saviesa és una de les qualitats o virtuts més apreciades per la Bíblia, de tal manera, que el llibre de la Saviesa diu: Per més perfecte que sigui un home, el tindran per no res si li manca la saviesa que ve de Déu. Sav 9,6. Recordem també que entre els anomenats: Pares de l'Església, als del segle II, se'ls coneix com a filòsofs, un referent eximi dels quals fou sant Justí.

Per la seva banda Panikkar en el seu llibre “Invitació a la saviesa” encapçala una de les seves parts amb el títol: “Filosofia com a estil de vida”. I entre altres coses diu: No escric sobre mi mateix, sinó que m'escric jo mateix. Jo mateix sóc allò de què escric i escric com un que parla. Tot el que jo escric és, almenys, una part del meu jo... Estic particularment atent a deixar parlar la “paraula”. Cada paràgraf que escric hauria de reflectir la meva vida sencera i ser una expressió del meu ésser.

Per tant, la filosofia prepara la voluntat perquè aquesta facultat pugui apreciar i estimar las coses d'acord amb la realitat. Glossant l'Evangeli podríem dir que l'autèntic filòsof és un home sense engany. Jo 1,47. Un home que deixa pas a la vida que malda per brollar dins nostre.

Per a més abundància sobre el tema, proposem ara uns textos de K. Jaspers. (Hannah Arendt, una deixebla de Jaspers va dir d'ell: És el millor mestre de tots els temps). Escoltem-lo doncs:

En la filosofia es tracta del tot de l'ésser, d'allò que concerneix l'home en tant que home; de la veritat que, allà on resplendeix, penetra més profundament que qualsevol coneixement científic.

El pensament filosòfic ha de ser en tot moment originari. Cada home l'ha de complir per ell mateix.

Ja que la filosofia és indispensable als homes, sempre és present, de manera oberta, en adagis tradicionals, en locucions filosòfiques corrents, en conviccions dominants, com també en el llenguatge dels esperits il·lustrats i en els mites. La filosofia no es pot eludir.

Aquí voldria fer una observació. Els textos dels Evangelis amb el seu llenguatge fet de paràboles i “miracles”, l'Evangelista Joan en diu signes, hi ha una densitat de pensament i de vida superior. De fet, cap místic, cap teòleg o filòsof creient, (parlem dels grans) ha dit mai que els seus escrits siguin superiors als textos senzills dels Evangelis. Al contrari, sempre s'han presentat (quan citen l'Evangeli) com a comentaristes. Per tant, quan diem a vegades: aquest autor és massa elevat per a mi, no l'entenc, etc... pensem que la dificultat rau en el llenguatge acadèmic que fa servir, en l'argot, no en el contingut... De totes maneres, si fóssim sincers fins a la medul·la dels ossos, hauríem de confessar que l'Evangeli, tot i el seu llenguatge senzill, tampoc no l'entenem. Recordem les paraules de Jesús: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. Mt 13,14. Volíem dir que els Evangelis són una font de filosofia de nivell superior.

No entenem l'Evangeli perquè sovint l'interpretem en sentit literal. El sentit simbòlic ens queda lluny... no hi estem preparats, no per manca d'estudis, sinó per manca de puresa de cor: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Mt 5,8.

Continuem amb Jaspers: La recerca de la veritat -no la possessió de la veritat- és l'essència de la filosofia. Filosofia vol dir fer camí. Les seves preguntes són més essencials que les seves respostes, i cada resposta es converteix en una nova pregunta.

Aquest fer camí conté en si la possibilitat d'una profunda satisfacció, fins i tot d'una plenitud en determinats moments privilegiats. Plenitud que no rau en quelcom conegut susceptible de ser enunciat; tampoc en proposicions ni en confessions, sinó en la realització històrica de l'esser home.

Alguns aspectes del filosofar són: Albirar la realitat en el seu origen. Emprendre la comunicació d'home a home en cada sentit de la veritat. Mantenir desvetllada la raó de manera pacient i ininterrompuda enfront d'allò més estrany i d'allò més advers. La filosofia és aquella densitat per la qual l'home esdevé ell mateix, a la vegada que esdevé partícip de la realitat.

La filosofia, com ja proposava en el seu temps Kant és per a tots, necessària per a cada individu; és un quefer ineludible de tot ésser humà: filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l'home. L'única que pot salvar-nos.
Si això sembla exagerat escoltem el que amb llenguatge del seu temps ens diu sant Alfons M. De Liguori sobre la meditació: Qui peca no medita i qui medita no peca.

Avui dia la religió hauria de ser la consciència del món; la mestra del sentit simbòlic de les paraules que, d'una manera o altra, fan referència a la vida. Malauradament, encara estem lluny de saber llegir en sentit simbòlic les paraules dels textos fundacionals de la nostra religió tal com feia sant Pau i declarava en aquest text: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l'Esperit, amb què expressem, així, les coses de l'esperit amb categories d'esperit. 1Co 2,13.



dissabte, 29 d’abril del 2017

1 – RETALLS

El nom d'aquesta col·lecció fa referència a l'estil dels escrits que són retalls de textos i comentaris del qui escriu. Amb aquests retalls cadascú s'ha de fer el seu propi vestit, doncs, com diuen els grans pensadors: No es pot ensenyar filosofia sinó ensenyar a filosofar. La Veritat és una i es troba més enllà de les nostres pobres especulacions. Per tant, no la podem encasellar en cap sistema filosòfic concret ni en cap formulació dogmàtica determinada.

Mentre no tinguem autonomia pròpia en el pensar i en el decidir per nosaltres mateixos allò que és essencial a la vida, no copsarem el sentit dels textos espirituals clàssics de la humanitat, ni aconseguirem la plenitud del que estem destinats a ser com a imatge de Déu. El creient -parlem de la fe em el sentit més ample- s'ha de poder identificar amb el que diu sant Pau: El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1 Co 2,15. Ara bé, l'Esperit a qui hem d'escoltar (el creient és definit com l'oient de la paraula: K. Rahner) no el trobem fora, en els llibres o en les conferències, sinó dins nostre, en el més interior del més íntim del nostre cor. St. Agustí.

El sentit simbòlic de les paraules s'ha d'entendre en el context i amb la intenció amb el qual foren dites o escrites. Hi ha moltes classes de contexts: històric, geogràfic, literari, cultural... també hi ha el context propi del nivell de consciència. Si no estem a la mateixa altura de la muntanya de Déu, difícilment entendrem allò que ens ha dit el profeta o el savi, perquè donarem a les paraules un sentit diferent del que ells volien expressar. A més, per connectar amb la intenció del profeta hem de viure i practicar el mateix estil de vida que ell. D'altra manera, ens enganyem.

En començar aquestes reflexions recordem que els humans depenem de la paraula per poder viure, per poder actuar i per poder comunicar-nos. La paraula parlada o escrita ens identifica com a éssers humans i és l'aliment de les nostres vides. L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Mt 4,4.

La nostra salvació depèn de l'ús que fem de les paraules. Escoltem el que ens diu el filòsof L. Lavelle: La corrupció de la paraula i de l'escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions: ella n'és, a la vegada, l'efecte i la causa. I ningú no pot pensar en purificar l'una o l'altra sense purificar primerament la seva ànima.

Purificar l'ànima vol dir alliberar-la de tota mena d'esclavitud. Per això la llibertat és considerada com un dels valors nuclears de la vida humana i espiritual. La seqüència de l'Evangelista Joan acaba dient:... i la veritat us farà lliures. Jo 8,32. Les dues paraules o conceptes es necessiten mútuament per poder subsistir, tant l'una com l'altra. Podríem dir, glossant els filòsofs, que veritat i llibertat és prediquen una de l'altra. No hi ha veritat sense llibertat, ni llibertat sense veritat. Les dues paraules són com la catifa sobre la qual hem de caminar i són com la condició que fa bons tots els altres valors. En definitiva: es tracta d'estimar amb veritat i llibertat. Això és el que ens fa “justos” davant de Déu.

No n'hi ha prou amb servir-se de les paraules consagrades per la tradició. Cal donar a les paraules el significat que tenien en el seu origen. Aquí és on sovint hem de percebre la gran corrupció del llenguatge: quan donem a les paraules originals un sentit diferent del que els és propi.

Ser paraula -amb el Crist- és allò que ens correspon i el que hem d'arribar a ser. Sovint les nostres paraules tan sols són com esquelles sorolloses o címbals estridents. 1 Co 13,1. Amb més freqüència usem les paraules en sentit literal, el sentit que es refereix a les coses materials. Ens costa més llegir paraules en sentit simbòlic, el que es refereix a les coses espirituals. I ens costa fer-ho, fins i tot, en textos que van ser escrits per donar un missatge espiritual i, per tant, amb intenció espiritual. Tenia raó Joan XXIII quan deia que l'Evangeli encara està per descobrir. Més difícilment encara arribem a ser paraula.
Repetim: Les paraules poden signes o símbols. Són signes de les coses materials i símbols de les coses espirituals. Però, el mot “paraula” hauria de significar en primer lloc, allò que som per naturalesa.

Escoltem, ara, el que ens diu el filòsof Emerson referent al llenguatge:

... Les generacions precedents contemplaven Déu i la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d'una relació original amb l'univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruits de la nostra pròpia intuïció... i una religió revelada a nosaltres...? ¿Per què cercar a les palpentes entre els ossos del passat o fer de la generació viva un seguici disfressat amb descolorides vestimentes?

Déu sempre parla. Sempre ha parlat i mai no deixarà de parlar. Per tant, mentre hi hagi homes que escoltin hi haurà revelació. Limitar la revelació a uns escrits escollits per una determinada formació religiosa a fi que siguin norma de fe per als seus fidels, no té cap sentit (el fet de limitar). ¿Qui és qui per dir a Déu: Tu ara ja no parlis més?

Continua dient Emerson: El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous... Confiem en la perfecció de la creació, i pensem que qualsevol curiositat que l'ordre de les coses susciti en la nostra ment pot ser satisfeta pel mateix ordre de les coses... la resposta que cerquem és realitza com a vida abans de copsar-la com a veritat.
Si som fidels a la consciència, l'ordre de la creació ens guiarà per entendre la veritat de les coses.

Si no vivim tal com creiem, no entendrem. Per això l'Evangelista Joan diu... si guardeu la meva paraula, coneixereu la veritat... Jo 8,32. En canvi, si no guardem la paraula, si no la vivim ni la fem, no coneixerem la veritat, encara que sapiguem tots els textos sagrats de memòria. Ni sabrem tampoc què vol dir església, ni sagrament, ni eucaristia, ni res.

Emerson considera i parla també sobre la relació entre la naturalesa i el llenguatge: La naturalesa és el vehicle del pensament. Les paraules són signes de les realitats naturals. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit.

El sentit de la creació exterior és el d'oferir-nos un llenguatge per a les entitats i els canvis de la creació interior. Si s'indaga fins les arrels cada paraula utilitzada per expressar un fet moral o intel·lectual, es descobreix que ha estat presa d'algun fenomen material: “correcte” significa “recte”... “Esperit” significa originalment “vent”... Parlem del cor per expressar les emocions, del cap per designar el pensament... Però, no solament les paraules, també els fets són emblemàtics. Tot fet natural és símbol d'algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a un estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l'aspecte natural com a representació. L'home enfurismat és un lleó; l'astut, una guineu; l'home ferm és una roca i el savi una torxa. L'anyell és innocència, les flors expressen per a nosaltres els afectes delicats. Llum i foscor són la nostra expressió familiar per al coneixement i la ignorància; i el calor per a l'amor... ¿qui mira de manera reflexiva un riu sense pensar en el flux de totes les coses?... L'home és conscient d'una ànima universal en l'interior o per darrere de la seva vida individual; i allà, com en el firmament, sorgeixen i brillen la naturalesa de la Justícia, la Veritat, l'Amor i la Llibertat...

L'home és analogista per naturalesa i estudia les relacions que existeixen entre tots els objectes... l'home no pot ser comprés sense els objectes ni els objectes sense l'home... el soroll d'un insecte aplicat a il·lustrar una dada de filosofia o associat d'alguna manera a la naturalesa humana, ens afecta de forma intensa i agradable. ¡De quina manera ha afectat la llavor d'una planta a la naturalesa de l'home per mitjà de l'analogia!... El mateix sant Pau compara la llavor amb el cos humà; Se sembra un cos natural, ressuscita un cos espiritual. 1 Co 15,44. Aquí hauríem de fer esment també de les paràboles tan conegudes de l'Evangeli que parlen de les llavors...

A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric, fins a la seva infància, quan és íntegrament poesia i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals. Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües.

La capacitat d'un home per a vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i el seu desig de comunicar-la sense minva.
Aquestes paraules confirmen la dita que si no es viu la vida, no s'entén.

A la corrupció de l'home li segueix la corrupció del llenguatge.

Quan la simplicitat del caràcter i la sobirania de les idees es trenca pel predomini de desigs secundaris... i la duplicitat i la falsedat ocupen el lloc de la senzillesa i la veritat, es perd en gran mesura el poder sobre la naturalesa com a interpret de la voluntat; es deixa de crear imatges noves, i les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són... les paraules perden tot el seu poder d'estimular l'enteniment o els afectes...

Els savis s'obren pas a través d'aquella dicció podrida i enllacen de nou les seves paraules amb les coses visibles, de manera que el seu llenguatge gràfic és al mateix temps un convincent certificat de: qui el fa servir ha establert una aliança amb la veritat i amb Déu.

L'home que parla seriosament descobrirà, si observa els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys lluminosa sorgeix en la seva ment junt amb cada pensament, proporcionant-li la vestimenta adequada per a ell.

Cada escriptura ha de ser interpretada des del mateix esperit que la va emetre... Una vida en harmonia amb la naturalesa, l'amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin arribar a comprendre el text espiritual.

Tot objecte contemplat correctament obre una facultat de l'ànima.

Totes aquestes paraules del filòsof Emerson, no necessiten comentari!



dijous, 6 d’abril del 2017

1 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

L'axiologia és la teoria dels valors. I l'axiologia fonamental o essencial és la que parla dels valors fonamentals o essencials.
Max Scheler fa de l'axiologia un tema central de la seva filosofia.
Un altre autor que adopta l'axiologia formal com el mitjà més apte per renovar el món, és Robert S. Hartman. Així diu aquest autor: En qualsevol cas, l'axiologia formal (ciència dels valors) semblava haver arribat per quedar-se... Estic convençut que els valors profunds i eterns de la vida poden articular-se de forma intel·lectual mitjançant l'axiologia formal.

És cert que la paraula o la disciplina que es fa servir més en el món de la filosofia referent als valors és l'ètica. Lèvinas diu, per exemple: la filosofia primera és una ètica. S'ha de comprendre que la moralitat no s'afegeix com una capa secundària, pel damunt d'una reflexió abstracta referent a la totalitat... la moralitat té un abast independent i preliminar.

Malgrat això, nosaltres preferim la paraula axiologia perquè l'ètica tendeix a fer pensar en normes que s'han de complir o en lleis que hem d'obeir. I la nostra intenció és anar a l'origen i a l'essència d'allò que forma la nostra naturalesa espiritual i que es troba abans que els homes fessin les seves lleis. La paraula més pròpia seria “virtut”. El mateix sant Tomàs d'Aquino anomena “Tractat de les virtuts” a la part de la teologia que després es va denominar “teologia moral”.

La nostra naturalesa espiritual, feta a imatge i semblança de Déu és virtut. Així, Plotí diu: Sense veritable virtut el Déu del qual es parla és un mer nom. De semblant manera podríem dir: Sense virtut la paraula home és com una forma buida de contingut.

Hem parlat de naturalesa espiritual. Haguéssim preferit dir simplement naturalesa i no afegir el qualificatiu d'espiritual, ja que la realitat espiritual no és només una part de la nostra naturalesa humana al costat de la part material, sinó que tota la nostra humanitat és espiritual, és fruit de l'esperit: I l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Gen 1,2. És a dir, l'Esperit de Déu amb la seva “energia vital” és el que dóna forma i vida a tota la naturalesa.

La veritable espiritualitat no prescindeix, ni menysvalora la part material. Al contrari l'assumeix i la necessita per expressar la seva espiritualitat. A la puresa de cor (la virginitat) no li fa nosa la realitat sexual del matrimoni. Al contrari, la necessita per poder manifestar que el fill que concep és obra de l'Esperit Sant. Jesús no va venir a abolir la llei o els profetes. Jesús va venir a donar compliment a allò que estava establert des d'un principi. El creient ha de seguir el mateix camí. Imaginar una altra cosa és fruit de pensament humà i anar contra l'obra de Déu.

Plató va presentar la bondat com el concepte últim i fonamental de l'ésser. La Bíblia posa l'amor com l'essència de la vida. Amor i bondat són dos termes sinònims, ja que tots dos indiquen i expressen difusió i comunicació de vida.

Totes les altres virtuts no són sinó noms i formes d'expressar i de viure l'amor o la bondat.
De totes maneres hauríem de tenir sempre presents els transcendentals: unitat, bondat i veritat dels filòsofs o la justícia, bondat i veritat de sant Pau, com a punts de referència nuclears, perquè l'aspecte trinitari és part essencial de la nostra fe i de la nostra vida.

Aquestes virtuts són tan fonamentals que, de primer moment, tenim la impressió que ja formen part de la nostra vida. I això és així, perquè ja les tenim al fons del cor amagades com a possibilitats cridades a esdevenir realitats. Tanmateix estem lluny d'haver assolit la seva perfecció, és a dir, la seva realitat. Com deia Kierkegaard, més que ser, som esdevenir. El sentit de les nostres vides és assolir aquelles virtuts. Estem en camí. Però, sovint ens enganyem i pensem que ja vivim la bondat i que ja sabem de què es tracta. Per això sant Pau ens commina a fer la veritat en l'amor. Ef 4,15. (Vulgata).
Aquest objectiu de la veritat: (sinceritat, fidelitat, autenticitat, sense engany...) era allò que donava sentit a la vida de Gandhi, i, en general, ha estat més apreciada a Orient que a Occident.

La virtut” és la realitat espiritual que fa referència al contingut essencial i que es manifesta en les formes externes a través de les anomenades virtuts teologals, cardinals, morals, fruits o dons de l'Esperit Sant... I contra aquestes coses, diu sant Pau, no hi ha llei. Gal 5,23.

Avui és fa necessari parlar sobretot del contingut essencial. I quan parlem d'altres coses o de les formes externes, ho hauríem de fer des del contingut essencial, perquè el lloc (el nivell de consciència) des d'on parlem i actuem és la condició que assenyala la vera qualitat del que som i del que fem.

Si volem ser membres actius a favor d'una transformació a fons del món i de la religió, més que pensar en quines obres hem de fer, hem de posar l'accent en apujar el nostre nivell de consciència.
I des d'un nivell superior de consciència veurem les coses d'una altra manera, més d'acord amb la realitat i veurem amb més claredat quines coses són les que cal fer...

Comentem ara el mateix amb una metàfora. Si, des de mitja muntanya -nivell mig de consciència-, parlem del poble que està a baix de la muntanya, com que no veiem tot el poble, parlarem d'algunes cases. Els qui, en aquest nivell, estan a un costat de la muntanya diran: la primera casa del poble és de color vermell. En canvi, els qui estan a l'altra costat del mateix nivell, diran: la primera casa és de color blau. Tots dos tindran raó i cadascú es quedarà amb la seva veritat... Ningú voldrà deixar la seva veritat que veu clarament... el problema és que tots dos confonen la seva veritat amb l'última veritat.

Quan des d'aquest nivell es vol fer ecumenisme, es cau en un cert eclecticisme o en un sincretisme sense sentit. S'ha dit que el sincretisme és un espècie d'eclecticisme barruer. Els qui el practiquen són aquells que agafen d'aquí i d'allà de les doctrines que creuen més d'acord amb els seus gustos i en fan un conglomerat, una nova religió feta de pedaços... Però, no és aquesta la solució. Això passa en aquest nivell de mitja muntanya que és el nivell dels conceptes i de les formes i de les doctrines i ritus que, per interessos emmascarats, s'absolutitzen.
Deixem, doncs, aquest nivell i pugem més amunt de la muntanya, a un nivell més alt de consciència. Llavors veurem el poble sencer amb totes les cases i veurem com una cosa normal que el poble tingui cases de diferents colors i formes. La nostra última veritat, la que ens uneix i dóna sentit a la nostra religió, serà el poble, no una casa (una Institució religiosa) particular. És el nivell de la fe, del coneixement sapiencial.

El poble de Déu abraça totes les cases, totes les cultures i religions... Els nostres propis dogmes i ritus no són l'última veritat. L'última veritat és coneixement de Déu, és fe. Aquest coneixement espiritual és el que fa possible la pau dels pobles: Conviuran el llop amb l'anyell, la pantera s'ajaçarà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaran junts, i un noi petit els conduirà; la vaca i l'óssa es faran amigues, junts s'ajauran els seus petits, el lleó com el bou menjaran palla; l'infant de llet jugarà sobre el forat de l'escurçó, i l'infant ficarà la mà a l'entrada del basilisc. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè la terra serà plena del coneixement del Senyor com l'aigua cobreix la conca del mar. Is 11, 6-9.

El coneixement bíblic no és el coneixement conceptual propi del magisteri eclesiàstic o de les nostres especulacions acadèmiques i doctrinals. És el coneixement sapiencial propi del tercer nivell de consciència. D'aquest nivell sant Francesc de Sales en parla dient: És un cert grau d'eminència o suprema elevació de la raó i facultat espiritual, en què aquesta no és guiada per la llum del discurs ni de la raó, sinó per una simple visió de l'enteniment i un simple sentiment de la voluntat, en virtut de la qual l'esperit assent i se sotmet a la veritat i voluntat divines. Només des del “tercer ull”, diu Panikkar, podrem assabentar-nos clarament de les coses de l'esperit.
Des d'aquest nivell de consciència veiem que l'essència de la religió, el que uneix tots els homes en la fe és la comunitat, és el poble, és l'home. És el poble que té moltes cases. Més encara, és el món, que és la casa de Déu. Jo 1,11. El món, per tant, és la gran institució religiosa que uneix tots els homes en una mateixa fe, viscuda i expressada de múltiples maneres. L'actitud de voler “posseir” la veritat i de pensar que la pròpia forma doctrinal és l'única vertadera, denota un fons d'hipocresia i d'interès polític i tendeix inevitablement al fanatisme.

Però, el poble, no és la massa de gent. El poble es constitueix d'homes o dones, de llibertats responsables. Déu, en el N.T. s'identifica amb l'ésser humà, no amb la cultura: Déu s'ha fet home. Jo 1,14. Jesús es va presentar com el Fill de l'home. L'Home, per tant, és el punt de referència nuclear de la religió, és el que ens uneix. No les cultures o les religions.
Les cultures i les religions són la diversitat necessària per poder viure la unitat. Una altra cosa seria uniformitat. Així és realitza el principi de sant Francesc de Sales: La unitat en la diversitat és l'ordre. Si allò que “ens marca” són els ritus, les doctrines, les lleis, llavors la nostra religió es basa en la llei i no en la fe. Vol dir que encara estem sota el règim de l'Antic Testament, malgrat que les paraules siguin del Nou.

Hem de reencarnar l'Evangeli avui... No cal inventar una altra cosa. Així com Jesús, l'autor del Nou Testament va dir que no havia vingut a dir coses noves sinó a donar compliment als profetes antics, de semblant manera la novetat que a nosaltres ens toca viure avui és la reencarnació de la paraula que fou dita al principi Jo 1.1., i que per desídia i ignorància hem substituït per les nostres pobres paraules. La Paraula ja hi és. Som nosaltres els qui no l'escoltem. Es tracta de ser fidels a la paraula de Déu pronunciada en el principi. Amb la nostra fidelitat farem possible la vida.

L'Evangeli és axiologia. És semblant a una melodia de Beethoven, de Bach o de Mozart que poden ser interpretades i viscudes interiorment per qualsevol persona del nostre planeta. L'axiologia fa referència a allò humà fonamental. Tota altra cosa és comentari. És lícit i necessari que cada cultura expressi això mateix essencial amb el seu llenguatge propi, amb els seus instruments. El veritable ecumenisme no dilueix la diversitat d'expressió sinó que potencia la unitat del contingut essencial.

Sovint, però, els altres ens fan nosa i voldríem que tothom parlés el mateix llenguatge: el nostre. Que hi hagués una sola llengua: la nostra. Llavors seríem enganyosament feliços, però empobrits miserablement d'humanitat. No és això el que estem patint? L'ecumenisme d'avui encara fomenta en el poble una religió basada en la llei.

Si comparem el nivell de maduresa humana del món de les religions amb el món de la tècnica veiem que estem desfasats i els nostres procediments anacrònics. En el món de la religió actuem com aquell que ve de lluny amb la seva Hispano Olivetti i no té idea dels ordinadors portàtils...

Ens falta maduresa, ens falta llibertat. On no hi ha llibertat no hi ha home. Si la gent del “món” són esclaus de la matèria i de les formes, les religions són esclaves dels seus ritus i dels seus dogmes.
Sant Joan de la creu advertia que un cop superats els pecats capitals podríem caure en els pecats capitals espirituals que impedeixen volar a les altures de l'esperit. Deia que era igual que un ocell estigués lligat amb un fil gruixut o prim, perquè mentre estigui lligat no podrà volar.

Si fóssim lliures diríem com Rut (ella ho va dir a la seva sogra) a l'hora d'emigrar cap un altre poble que no era el seu: El teu poble serà el meu poble el teu Déu serà el meu Déu. Panikkar era lliure i per això podia dir: Quan sóc aquí sóc cristià, si estic a l'Índia sóc hindú.

Si no hi ha llibertat no hi ha poble de Déu, només hi ha una massa de gent. Es tracta d'arribar a ser poble a semblança dels primers cristians. A aquells Pere els deia: Vosaltres abans no éreu poble, ara sou el poble de Déu. 1 P 2,10.


Hem d'aspirar a ser poble, comunitat de fe. No un conjunt o conglomerat de gent sense llibertat responsable. La persona responsable no imposa res, no rebutja els altres per ser els altres. Només rebutja el mal. La llibertat responsable accepta tothom que fa el bé i respecte la seva diferència de la mateixa manera que vol que els altres respectin la pròpia.