13
– ENGRUNES
La
lliçó de la història de les religions
El
racionalisme (no la racionalitat), el secularisme (no la
secularitat), el cientisme (no la ciència) i moviments similars
nascuts d'un dinamisme intern de la cultura humana i de la reacció
contra els abusos de la tirania dels representants autodesignats del
sagrat han donat lloc al que podem anomenar la modernitat...
Hem
de començar per defensar-nos de nosaltres mateixos. S'ha dit que el
pitjor enemic de la religió és la religió.
Comencem per no donar peu a crítiques fundades en la realitat.
Comencem per purificar els conceptes que fem servir de significats
desviats per la rutina, i escoltem amb humilitat “els altres” que
sempre poden tenir una cosa bona per dir-nos, però siguem prou
intel·ligents alhora per descobrir les seves divagacions.
Els
seus somnis han consistit en eliminar tots els “falsos” companys
de l'home que ha estat considerats projeccions supersticioses de
desigs incomplerts, temors inconfessats, vestigis atàvics i inèrcia
estúpida del status quo explotador... Per a ells l'ideal és una
societat democràtica d'individus autosuficients... no hi ha
necessitat d'escapisme vers altres mons no humans o sobrehumans.
Tots
aquests raonaments demostren un grau de consciència de mitja
qualitat. Degut a això i... per
una complexa sèrie de raons, aquesta visió del món s'està
trencant pels quatre costats i des de dins.
Ara
bé, no
podem simplement retrocedir a una experiència pre-científica i fins
pre-moderna.
La
reacció correcta no s'ha d'assemblar a una “contrareforma” que
només mira de salvar els propis mobles...
Es
tracta d'anar a fons: d'anar
mar endins i fins i tot a l'altra riba del llac deixant
els antics esquemes que ja han esgotat les seves possibilitats
històriques.
La
secularitat sagrada re-estableix, per dir-ho així, la comunió de
l'home contemporani amb l'home tradicional... En convertir el
“saeculum” en un univers real i definitiu la vida secular
adquireix de nou una significació còsmica i divina a més de la
seva importància humana.
La
vera religió no pot prescindir del que és humà perquè seria
renegar de la mateixa obra de Déu, però tampoc no podem prescindir
de tota la història passada com si no hagués existit. La pedra que
ens ha ajudat a pujar l'hem de deixar si volem pujar més amunt però,
tanmateix, aquella pedra continua sostenint les que estan damunt
d'ella. Hi veiem més clar si mirem les coses dins del conjunt i no
d'una manera aïllada. Dins del conjunt les relativitzem d'acord amb
una escala de valors més ajustada amb la realitat, abandonant, al
mateix temps, el caràcter absolut que els donàvem.
Sociològicament
parlant, pot ser que la visió sagrada del secular s'estigui estenent
cada vegada més a causa del creixent sentiment de bancarrota de la
civilització moderna. Però, siguin quines siguin les causes al
respecte, la sacralitat de la secularitat no és un factor que
s'introdueix per resoldre els problemes irresolts de la modernitat.
El sagrat emergeix des de la immanència mateixa del “saeculum” .
Es
tracta de bastir una espiritualitat que sigui fruit d'una fidelitat
més gran amb la realitat i no tant d'una obediència a un sistema de
creences acadèmiques.
El
sagrat és una part constituent del secular mateix. Evidentment no es
tracta d'arbres que parlin o de pedres que sentin. Es tracta més
aviat d'una dimensió d'ultimitat, i per tant de misteri, que no té
ulterior explicació i d'una vida inescrutable en el cor mateix de
cada cosa i esdeveniment; és un element de llibertat inherent a tot
ésser que existeix.
La
vertadera llibertat té lloc després d'acceptar el Misteri. D'altra
manera hom esdevé esclau de si mateix. Esclavitud que s'emmascara
amb una falsa consciència de llibertat.
El
redescobriment del sagrat
Les
muntanyes, l'aigua, les icones, i totes les imatges tradicionals del
Diví són encara suficientment riques per despertar el sentit del
sagrat. Però, el que necessita ser resacralitzat és la mateixa vida
humana. La vida humana necessita ser viscuda plenament com una
realitat sagrada.
No
apreciem la vida humana com un do rebut que hem de viure i realitzar
plenament d'acord amb les possibilitats amagades que Déu ha
dipositat dins nostre, sinó que la prenem com una cosa feta i
acabada de la qual en podem disposar segons les nostres estimacions
esquifides i migrades... Però si apreciem la vida com un do rebut
llavors la tornem sagrada.
Tradicionalment
el regne del sagrat és el regne cultural o religiós. Aquest mateix
regne es mostra avui com secular, La tasca de la religió és
aproximar-se al secular com a una via vertadera de realització
humana, com un camí de salvació, per dir-ho a l'antiga manera.
La
religió s'ha d'alliberar d'una consciència lligada a unes normes
fetes per homes i atribuïdes a Déu degut a un sentiment inconscient
de por i com a fruit de tradicions rutinàries. Déu s'ha fet Home í
és en el fet humà i en el món: la
casa de Déu,
on trobarem Déu. Si diem que el Crist s'ha fet pa, el pa ha de
continuar essent pa, perquè si el pa desapareix, desapareix també
el Crist.
La
secularitat sagrada no és una doctrina que vagi a reemplaçar les
religions...
Les
religions poden integrar la visió secular sense perdre la seva
identitat, ni moltes de les riqueses culturals respectives.
La
secularitat sagrada més que una doctrina és una actitud
d'acceptació i d'agraïment a Déu pel do de la vida. Els vestits
per cobrir el cos de la vida cada cultura els fa a la seva mida i
això està bé, però perdem la vida quan ens aferrem al vestit.
Seria
un error pensar que ara podem prescindir dels mites, les creences,
els temples, les Escriptures, els ritus i la iconografia religiosa...
Com
més rica i intensa sigui la vida més necessitat tindrem
d'expressar-la amb ritus, cerimònies, festes i folklore... Quan
aquestes coses es fan amb llibertat omplen d'alegria i bellesa la
vida.
El
descobriment de les dimensions sagrades del secular no significa que
les religions hagin de ser suplantades pel secular; significa més
aviat que les religions poden ser revitalitzades per noves idees i
purificades de concepcions i pràctiques obsoletes.
La
renovació constant és innata a la vida. És necessària una
convenient disposició per poder fer un canvi de mentalitat. La
“primera conversió” requereix un canvi de costums; la “segona
conversió” demana un canvi de mentalitat, molt més difícil i
exigent.
L'home
és un ésser religiós; la religiositat és un del seus trets
constitutius. Però, aquest caràcter religiós s'expressa de maneres
variades i noves.
Això
demana un esforç per deslliurar els actes que fem d'uns conceptes
anacrònics que ens impedeixen descobrir el caire religiós inherent
a moltes de les nostres actuacions sense tenir-ne prou consciència.
Acabem
aquí el comentari del llibre de Panikkar: El mundanal silenci.
