1 – RETALLS

El nom d'aquesta col·lecció fa referència a l'estil dels escrits que són retalls de textos i comentaris del qui escriu. Amb aquests retalls cadascú s'ha de fer el seu propi vestit, doncs, com diuen els grans pensadors: No es pot ensenyar filosofia sinó ensenyar a filosofar. La Veritat és una i es troba més enllà de les nostres pobres especulacions. Per tant, no la podem encasellar en cap sistema filosòfic concret ni en cap formulació dogmàtica determinada.

Mentre no tinguem autonomia pròpia en el pensar i en el decidir per nosaltres mateixos allò que és essencial a la vida, no copsarem el sentit dels textos espirituals clàssics de la humanitat, ni aconseguirem la plenitud del que estem destinats a ser com a imatge de Déu. El creient -parlem de la fe em el sentit més ample- s'ha de poder identificar amb el que diu sant Pau: El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1 Co 2,15. Ara bé, l'Esperit a qui hem d'escoltar (el creient és definit com l'oient de la paraula: K. Rahner) no el trobem fora, en els llibres o en les conferències, sinó dins nostre, en el més interior del més íntim del nostre cor. St. Agustí.

El sentit simbòlic de les paraules s'ha d'entendre en el context i amb la intenció amb el qual foren dites o escrites. Hi ha moltes classes de contexts: històric, geogràfic, literari, cultural... també hi ha el context propi del nivell de consciència. Si no estem a la mateixa altura de la muntanya de Déu, difícilment entendrem allò que ens ha dit el profeta o el savi, perquè donarem a les paraules un sentit diferent del que ells volien expressar. A més, per connectar amb la intenció del profeta hem de viure i practicar el mateix estil de vida que ell. D'altra manera, ens enganyem.

En començar aquestes reflexions recordem que els humans depenem de la paraula per poder viure, per poder actuar i per poder comunicar-nos. La paraula parlada o escrita ens identifica com a éssers humans i és l'aliment de les nostres vides. L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Mt 4,4.

La nostra salvació depèn de l'ús que fem de les paraules. Escoltem el que ens diu el filòsof L. Lavelle: La corrupció de la paraula i de l'escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions: ella n'és, a la vegada, l'efecte i la causa. I ningú no pot pensar en purificar l'una o l'altra sense purificar primerament la seva ànima.

Purificar l'ànima vol dir alliberar-la de tota mena d'esclavitud. Per això la llibertat és considerada com un dels valors nuclears de la vida humana i espiritual. La seqüència de l'Evangelista Joan acaba dient:... i la veritat us farà lliures. Jo 8,32. Les dues paraules o conceptes es necessiten mútuament per poder subsistir, tant l'una com l'altra. Podríem dir, glossant els filòsofs, que veritat i llibertat és prediquen una de l'altra. No hi ha veritat sense llibertat, ni llibertat sense veritat. Les dues paraules són com la catifa sobre la qual hem de caminar i són com la condició que fa bons tots els altres valors. En definitiva: es tracta d'estimar amb veritat i llibertat. Això és el que ens fa “justos” davant de Déu.

No n'hi ha prou amb servir-se de les paraules consagrades per la tradició. Cal donar a les paraules el significat que tenien en el seu origen. Aquí és on sovint hem de percebre la gran corrupció del llenguatge: quan donem a les paraules originals un sentit diferent del que els és propi.

Ser paraula -amb el Crist- és allò que ens correspon i el que hem d'arribar a ser. Sovint les nostres paraules tan sols són com esquelles sorolloses o címbals estridents. 1 Co 13,1. Amb més freqüència usem les paraules en sentit literal, el sentit que es refereix a les coses materials. Ens costa més llegir paraules en sentit simbòlic, el que es refereix a les coses espirituals. I ens costa fer-ho, fins i tot, en textos que van ser escrits per donar un missatge espiritual i, per tant, amb intenció espiritual. Tenia raó Joan XXIII quan deia que l'Evangeli encara està per descobrir. Més difícilment encara arribem a ser paraula.

Repetim: Les paraules poden signes o símbols. Són signes de les coses materials i símbols de les coses espirituals. Però, el mot “paraula” hauria de significar en primer lloc, allò que som per naturalesa.

Escoltem, ara, el que ens diu el filòsof Emerson referent al llenguatge:

... Les generacions precedents contemplaven Déu i la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d'una relació original amb l'univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruits de la nostra pròpia intuïció... i una religió revelada a nosaltres...? ¿Per què cercar a les palpentes entre els ossos del passat o fer de la generació viva un seguici disfressat amb descolorides vestimentes?

Déu sempre parla. Sempre ha parlat i mai no deixarà de parlar. Per tant, mentre hi hagi homes que escoltin hi haurà revelació. Limitar la revelació a uns escrits escollits per una determinada formació religiosa a fi que siguin norma de fe per als seus fidels, no té cap sentit (el fet de limitar). ¿Qui és qui per dir a Déu: Tu ara ja no parlis més?

Continua dient Emerson: El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous... Confiem en la perfecció de la creació, i pensem que qualsevol curiositat que l'ordre de les coses susciti en la nostra ment pot ser satisfeta pel mateix ordre de les coses... la resposta que cerquem és realitza com a vida abans de copsar-la com a veritat.

Si som fidels a la consciència, l'ordre de la creació ens guiarà per entendre la veritat de les coses.

Si no vivim tal com creiem, no entendrem. Per això l'Evangelista Joan diu... si guardeu la meva paraula, coneixereu la veritat... Jo 8,32. En canvi, si no guardem la paraula, si no la vivim ni la fem, no coneixerem la veritat, encara que sapiguem tots els textos sagrats de memòria. Ni sabrem tampoc què vol dir església, ni sagrament, ni eucaristia, ni res.

Emerson considera i parla també sobre la relació entre la naturalesa i el llenguatge: La naturalesa és el vehicle del pensament. Les paraules són signes de les realitats naturals. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit.

El sentit de la creació exterior és el d'oferir-nos un llenguatge per a les entitats i els canvis de la creació interior. Si s'indaga fins les arrels cada paraula utilitzada per expressar un fet moral o intel·lectual, es descobreix que ha estat presa d'algun fenomen material: “correcte” significa “recte”... “Esperit” significa originalment “vent”... Parlem del cor per expressar les emocions, del cap per designar el pensament... Però, no solament les paraules, també els fets són emblemàtics. Tot fet natural és símbol d'algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a un estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l'aspecte natural com a representació. L'home enfurismat és un lleó; l'astut, una guineu; l'home ferm és una roca i el savi una torxa. L'anyell és innocència, les flors expressen per a nosaltres els afectes delicats. Llum i foscor són la nostra expressió familiar per al coneixement i la ignorància; i el calor per a l'amor... ¿qui mira de manera reflexiva un riu sense pensar en el flux de totes les coses?... L'home és conscient d'una ànima universal en l'interior o per darrere de la seva vida individual; i allà, com en el firmament, sorgeixen i brillen la naturalesa de la Justícia, la Veritat, l'Amor i la Llibertat...

L'home és analogista per naturalesa i estudia les relacions que existeixen entre tots els objectes... l'home no pot ser comprés sense els objectes ni els objectes sense l'home... el soroll d'un insecte aplicat a il·lustrar una dada de filosofia o associat d'alguna manera a la naturalesa humana, ens afecta de forma intensa i agradable. ¡De quina manera ha afectat la llavor d'una planta a la naturalesa de l'home per mitjà de l'analogia!... El mateix sant Pau compara la llavor amb el cos humà; Se sembra un cos natural, ressuscita un cos espiritual. 1 Co 15,44. Aquí hauríem de fer esment també de les paràboles tan conegudes de l'Evangeli que parlen de les llavors...

A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric, fins a la seva infància, quan és íntegrament poesia i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals. Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües.

La capacitat d'un home per a vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i el seu desig de comunicar-la sense minva.

Aquestes paraules confirmen la dita que si no es viu la vida, no s'entén.

A la corrupció de l'home li segueix la corrupció del llenguatge.

Quan la simplicitat del caràcter i la sobirania de les idees es trenca pel predomini de desigs secundaris... i la duplicitat i la falsedat ocupen el lloc de la senzillesa i la veritat, es perd en gran mesura el poder sobre la naturalesa com a interpret de la voluntat; es deixa de crear imatges noves, i les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són... les paraules perden tot el seu poder d'estimular l'enteniment o els afectes...

Els savis s'obren pas a través d'aquella dicció podrida i enllacen de nou les seves paraules amb les coses visibles, de manera que el seu llenguatge gràfic és al mateix temps un convincent certificat de: qui el fa servir ha establert una aliança amb la veritat i amb Déu.

L'home que parla seriosament descobrirà, si observa els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys lluminosa sorgeix en la seva ment junt amb cada pensament, proporcionant-li la vestimenta adequada per a ell.

Cada escriptura ha de ser interpretada des del mateix esperit que la va emetre... Una vida en harmonia amb la naturalesa, l'amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin arribar a comprendre el text espiritual.

Tot objecte contemplat correctament obre una facultat de l'ànima.

Totes aquestes paraules del filòsof Emerson, no necessiten comentari!