7 – BRINS DE PARAULA

La fe és un do que hem rebut. Tothom participa d'aquest do. Forma part de la naturalesa... És un constituent existencial de l'home, diu Panikkar. I segueix dient: Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. La fe és també un coneixement. Un coneixement que, en un estat més alt de consciència, passa de reflexió a intuïció.

Tant de la fe com de Déu sovint en tenim idees equivocades. Confonem la fe amb les creences. Sentim dir, per exemple, frases com: he perdut la fe, no tinc fe... cosa que no té sentit. Les creences sí que es poden perdre o es poden abandonar. En tot cas el que es pot dir és que de la fe, sovint no en som prou conscients.

Podem guiar el nostre pensament i els nostres desigs d'acord amb la fe o amb la sola raó o amb els sentits. Això depèn de nosaltres. N'hi ha que tota la vida es guien pels sentits. El qui decideix guiar-se per la fe, no deixa ni anul·la la raó ni els sentis, però, és la fe la que dirigeix el pensament i la voluntat. Escollir una cosa o l'altra depèn del grau de consciència de cadascú.

L'acte de fe és una resposta lliure a l'alè vital que ens anima i que és l'expressió de la vida que hem rebut. Desenvolupar aquests energia, que està com en diposit en l'inconscient, depèn de cada un. Els antics escolàstics parlaven de la potencia obediencial que és la l'apertura i la capacitat que tots tenim per respondre al do de Déu.

Però és un do concedit de tal manera que no coacciona la voluntat de l'ésser humà. Tenir fe és acceptar i desitjar la vida com ho fa un infant. Per això Jesús va dir als seus deixebles: Qui no acull el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas, no gaudirà de la vida en plenitud. Mc 10,15. L'infant pren i accepta la vida com allò evident. Pregunta el per què de les coses, però no pregunta el per què de la vida.

Preguntar si existeix Déu o no existeix és superflu. La fe no té objecte, diu Panikkar. Si la fe tingués un objecte seria ideologia, un fruit del pensament. I segueix dient: La divinitat no és pensable ni s'adiu a un nom. El silenci és la nostra única actitud. La mateixa paraula: Déu no és necessària. La paraula Déu és un símbol de la Realitat que està més enllà de la nostra comprensió i de la qual, no obstant això, hem rebut la vida.

Aquest silenci del qual ens parla Panikkar no és el mateix que l'agnosticisme...

La decisió lliure del qui creu, sempre és una resposta al dinamisme interior que és part de la naturalesa que ha rebut tot home. Aquesta naturalesa és una energia que es va desplegant, emergint, estenent, engrandint, d'acord amb la fidelitat del creient. La tasca de l'home aquí a la terra és ser fidel al do rebut. El poble de Déu, diu Isaïes, és el poble que guarda la fidelitat. Is 26,2.

La vida que hem rebut té unes potencialitats, unes possibilitats que, si l'home les alimenta, creixen i arriben a la seva maduresa i a la seva plenitud. La fidelitat és també un do. La vida de l'home és una resposta al do de la vida que hem rebut.

Som éssers rebuts i ho som tota la vida. No és que un cop hem rebut la vida ja som els amos absoluts de nosaltres mateixos, independents ja de Déu. El do no deixa d'estar present en cada acte que fa l'home i no solament en cada acte, sinó també en cada desig: És Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions. Fl 2,13. O dit d'una altra manera: impulsa tant el voler com el fer. No solament són do de Déu les coses que fem, sinó també el desig de fer-les.

D'acord amb aquestes premisses el Mestre Eckhart aconsella que, en la vida de l'esperit, el que ens ha de moure no és tant fer com deixar fer.

L'energia espiritual forma par de l'ésser que hem rebut. I, aquesta energia és més gran en qualitat del que nosaltres podem comprendre. L'actitud correcta davant d'això és l'acceptació incondicional del do rebut. Actitud que implica la presa de consciència d'una realitat que és anterior a nosaltres, però que és dins nostre formant part de la nostra naturalesa i que, des del seu lloc amagat, rebem la força i el desig de viure i de fer coses.

Teilhard de Chardin explica millor aquesta realitat espiritual quan refereix la seva experiència:

... Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l'abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d'acció. Ara bé, a mesura que jo m'allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m'escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s'anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m'obeïa. I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida. (El subratllat és nostre).

Així doncs, aquesta energia vital que ens ve de lluny i que s'escapa al nostre control és la que, tanmateix, ens fa ser allò que som i ens fa fer allò que fem, tot respectant la nostra llibertat.

Però, escoltem també a Bergson que ens comenta aquest impuls que ens ve del fons:

Els grans homes de bé, i més específicament aquells que amb el seu heroisme inventiu i senzill han obert nous camins a la virtut... per més que estiguin en el punt culminant de l'evolució, són els qui estan més a la vora dels orígens i tornen perceptible a la nostra mirada l'impuls que ve del fons. Considerem atentament aquests homes, intentem experimentar simpàticament allò que ells experimenten, si és que volem penetrar per un acte de intuïció fins el principi mateix de la vida. Per a penetrar el misteri de les profunditats, a vegades fa falta aspirar al cim. El foc que està en el centre de la terra només apareix al cim dels volcans.

I continua dient-nos Bergson: ... altres cavaran, s'endinsaran més profundament... Sota aquestes alegries i aquestes tristeses de la vida que poden en última instància traduir-se en paraules, captaran quelcom que ja no té res en comú amb la paraula: certs ritmes de vida i de respiració que són més interiors a l'home que els seus sentiments més interiors.

Sabem i acceptem que la naturalesa física segueix les normes que li han estat imposades i mirem de respectar-les perquè ens hi juguem la salut i la vida. En canvi, no tenim tan present que la naturalesa espiritual també té unes normes i que, per inconsciència, sovint en prescindim... però, llavors què passa? Que la petita llavor que s'havia de convertir en un gran arbre que dóna fruit, (Mt 13, 31-32.) es queda en un simple arbust... per no dir, en una mala herba: en el jull que es barreja amb el blat. (Mt 13, 24-30).

És cert que podem fer el que vulguem... però si trenquem el fil umbilical que ens uneix amb Déu llavors l'energia vital que hem rebut en potència no arribarà al seu complert desenvolupament, a la plenitud de l'ésser. Ara bé, aquesta facultat d'escollir entre una cosa o una altra, entre el bé i el mal, és un esbós de llibertat... la plena llibertat és referència a la transcendència. És, per tant, adhesió al bé. Ser home és llibertat i referència a Déu. Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu. Jaspers.

La veritable llibertat es consolida amb la plena adhesió al bé. Déu és amor, Déu és llum, diu l'Escriptura. 1Jo. La llibertat és la porta que dóna pas a la vida. La paradoxa és la següent: L'home té llibertat per escollir el mal i també el bé, però en el moment que es decanta pel mal, deixa de ser lliure o més ben dit: perd la llibertat. La vertadera llibertat fa possible l'existència entesa amb paràmetres d'eternitat.

6 – BRINS DE PARAULA

LA INTENCIÓ I LA DECISIÓ

Recordem que, en aquestes reflexions, ens interessa més allò que és l'home que no pas allò que fa l'home... El Mestre Eckhart ens diu: La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bons, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes.

Segueix dient: Que no es pretengui fonamentar la santedat en l'actuar; la santedat s'ha de fonamentar en l'ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres sinó que nosaltres hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut com a obres, sinó perquè som sants i posseïm l'ésser...

I continua: Aquells que no tenen gran l'ésser qualsevol obra que facin, no donarà resultat. Has de saber pel que hem dit que un ha de posar tot el seu interès en ser bo i no tant en allò que fa o en l'índole o caràcter de les seves obres, sinó en com és el fonament de les seves obres.

Com a anècdota direm que el famós psicòleg Erich Fromm es va inspirar en el Mestre Eckhart per escriure el seu conegut llibre: Ser o Tener.

Aquesta doctrina del Mestre Eckhart coincideix amb la de Pau quan diu: Si repartís tots els meus béns als pobres... però no estimés, de res no em serviria. 1C 13,3.

Per això, antigament els mestres de la vida espiritual donaven molta importància a “la puresa d'intenció” i la recomanaven com l'acte primer que s'havia de fer, en llevar-se, al començar el dia. I és que si la intenció no és correcta les obres que fem tampoc no ho seran, fins i tot deixaran de ser allò que aparenten.

La intenció és un dels valors nuclears de l'existència humana. Som éssers intencionals. Jaspers.

Podríem destacar, a més de la intenció, els següents valors fonamentals: La reflexió, l'acceptació, la fe, la intenció, la decisió, l'actitud i l'acte. I tot això com a fruit de la llibertat que neix com a resposta (responsable) de l'energia vital que hem rebut. Som éssers donats. R. Guardini. Una energia amagada en l'interior del més íntim de nosaltres mateixos, Bergson – Agustí. però sempre a punt d'esdevenir conscient i efectiva, a mesura de la nostra fidelitat a l'ésser rebut.

Hem anomenat la reflexió. Aquí l'entenem com l'acte de prendre consciència de la vida, d'aquella vida amagada amb Crist en Déu. Col 3,3. i que, en la maduresa, es converteix en intuïció. Aquella intuïció que denota una connivència amb la realitat i que fa possible la decisió.

Escoltem unes paraules de Jaspers referents a la decisió i a la reflexió: La decisió existeix només per la il·luminació que sorgeix de la reflexió. I parlant del saber fonamental diu: La resposta al misteri de la vida... no ens és donada a través d'un coneixement, sinó que, per molt estrany que resulti, prové d'una decisió. Aquesta decisió és la fe... La fe és la llum que ens posa en contacte amb la Realitat. Aquests dos textos de Jaspers no es contradiuen, ja que parla de dos nivells de coneixement. La fe és també coneixement, però un coneixement que no neix d'un impuls cec, sinó d'una presa de consciència: una reflexió, la qual dóna peu a una nova llum. La llum pròpia del nou ésser. P. Tillich. I aquesta nova llum és la que prové de la decisió: del cor net. No és, per tant, fruit de l'especulació racional. Quan el creient accepta de cor la Realitat, aquesta li obre els seus secrets.

Així doncs, la decisió és l'acte en el qual es manifesta l'energia vital i que esdevé fe i llum en aquell que opta per creure.

I la intenció és, en aquest context, sinònim de desig. Diu Teilhart de Chardin que així com no podem estar un moment sense respirar, de semblant manera no estem un moment sense desitjar quelcom, conscientment o inconscient. Sempre que ens disposem a fer quelcom estem empesos per un desig, una intenció.

La intenció és com allò que qualifica els nostres actes i, al mateix temps, ens fa ser allò que en realitat som: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu.. ets déu.. Agustí.

No està de més, recordar que Jesús va dedicar una part del seu sermó de la muntanya a parlar del judici: No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Mt 7,1-2. Per tant, hem de tenir molta cura a no fer un judici sobre les intencions dels altres.

Fàcilment interpretem la intenció amb què l'altre o els altres diuen o fan alguna cosa, sobretot quan d'una manera especial ens ateny personalment. La manera com tenim d'interpretar les paraules i les accions dels altres és com la marca de fàbrica que ens identifica

N'hi ha que, de primer moviment, interpreten negativament les intencions de l'altre o dels altres. Altres, al contrari, tendeixen a jutjar-les positivament. En tot cas, no jutjar-les sembla l'actitud més adequada.

M'ha semblat veure, en els transcurs dels llargs anys de la meva vida i en els llocs molt diversos on he viscut, que del fet d'interpretar negativament o positivament les intencions dels altres depèn, en molta part, el benestar o el malestar personal. Fins i tot el trencament d'amistats i formes de vida, poden ser causats per la interpretació que fem de les paraules o dels fets de l'altre. Hem de pensar que la vida de cada ésser humà és un misteri.

5 – BRINS DE PARAULA

CONEIXEMENT I LLIBERTAT

El coneixement de l'home és una meta mai no aconseguida. Però, no per això hem de desistir: La tasca de l'home aquí a la terra és “el coneixement de si mateix”. Jung. És la llegenda i el lema del Temple de Delfos que restarà vigent per sempre.

Si ens referim al coneixement del cos, el qual és fruit de l'estudi científic, veiem que hem avançat molt, tot i que sempre queden coses per saber. En canvi, del coneixement espiritual o sapiencial, el qual és fruit de la virtut, no podem dir el mateix. En aquest camp, sempre esdevé el fet de començar de nou, perquè cada ser humà és una novetat, no és una còpia de ningú. Només es deu a la seva llibertat i a la seva responsabilitat, és a dir, a la seva unió amb la transcendència.

Escoltem algunes paraules de Jaspers: El pensament filosòfic no té, com les ciències, el caràcter d'un procés progressiu. Certament que hem avançat respecte d'Hipòcrates, el metge grec. Amb prou feines, però, podem dir que hàgim avançat respecte de Plató... en el filosofar pròpiament dit, amb prou feines si hem arribat a la seva alçada. Jaspers

Jaspers cita Plató, però quelcom semblant podríem dir de qualsevol personatge bíblic. En efecte, ¿Podem dir que hem superat en virtut o en coneixement sapiencial a Isaïes, a Pau, a Joan o al mateix Jesús? Encara estem lluny d'assolir el grau de virtut, és a dir, de justícia, de veritat i de bondat que ens demanen. I, si no tenim prou bondat vol dir que no tenim prou coneixement del que aquesta paraula significa. En realitat no sabem quina cosa és la bondat o el bé. En tenim un pressentiment i un esbós de coneixement, però, ens falta molt encara per saber de què es tracta...

Malgrat tot, el desig de créixer en coneixement i amor mai no s'extingeix. La Bíblia en dóna testimoni: Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. Salm 42,2. Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor... Salm 63 I el mateix Jesús es va fer ressò d'aquest anhel quan va dir: Si algú té set, que vingui a mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Jo 7,37-38. No tenir aquest desig és ser home mort.

Panikkar també diu: Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinitud, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals.

I continua dient parlant d'ell mateix: Se m'ha preguntat per què he escrit aquest llibre: “La plenitud de l'home” amb tant d'interès. Abans de tot, he de dir que per profunditzar en la fe que m'ha estat donada, sotmetent les meves intuïcions a l'examen crític de l'intel·lecte i de la saviesa de la tradició... i per desembocar en aquesta corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat. La primera tasca de tota criatura és la de completar, portar a la seva perfecció, la icona del real que tots nosaltres som.

Per entendre bé l'expressió: icona del real, pensem que Panikkar considera “la Realitat” com l'últim o el més profund dels conceptes.

Aquestes consideracions, diu Panikkar són una reflexió sobre la condició humana en la seva dimensió més pregona i menys condicionada per les vicissituds històriques.

L'anhel de saber forma part de la naturalesa humana. L'oració bàsica de tot creient sempre hauria de ser la que va fer el cec que estava vora el camí: Senyor, feu que hi vegi. Lc 18,41.

Sentir la necessitat de saber, de saber més del que ara sabem, forma part de la salud espiritual.

També Kant ens diu: Filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l'home.

Filosofar, pensar, meditar, tres paraules que poden ser sinònims. Tenir en compte això, ens pot ajudar a entendre el sentit de la paraula segons el context des del qual algú ens parla.

Si no pensem, no ens deslliurarem de l'imperi de les pròpies necessitats: Filosofar és com un desvetllament de la subjecció a les necessitats vitals. Jaspers

Per això necessitem, si volem viure en plenitud, de dos elements bàsics: el pensament i la llibertat. Les dues coses es complementen i necessiten. La majoria de les religions coneix el concepte de “la saviesa com a seu de la llibertat”. Panikkar. I, l'Evangeli de Joan posa en boca de Jesús: La veritat us farà lliures. Jo 8,32.

Per la seva banda Marià Corbí ens diu: La humilitat és l'espill de coneixement místic. El coneixement s'obté proporcionalment a la humilitat... On hi ha coneixement, allà hi ha llibertat sense límits, el complert alliberament. On hi ha l'esperit de Déu, allà hi ha la llibertat.

La llibertat és l'element indispensable de l'home nou, l'esperit del qual és esperit de llibertat.

Altres textos ens diuen: Revestiu-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat de la veritat. Renovelleu-vos en la mentalitat del vostre enteniment i... renovau-vos per una transformació espiritual del vostre enteniment... On hi ha l'Esperit del Senyor hi ha la llibertat. Ef 4,24. 2C 3,17.

La realitat espiritual que Pau anomena Home Nou i que Jesús assenyala com el nou naixement o naixement de dalt, Jaspers l'anomena existència, entesa com a possibilitat des de la llibertat. De fet, alguns teòlegs interpreten el text del Gènesi referent al pecat original com el naixement de la llibertat.

Si no hi ha llibertat no hi ha home nou. I la llibertat només és possible des de la responsabilitat. És una resposta. No neix d'un mateix sinó que es rep, en la fe, i es fa realitat per l'acceptació del do rebut com a possibilitat... Aquesta fe és la clau de la salvació.

Escoltem Jaspers: No ens hem creat nosaltres mateixos... nosaltres,a diferència dels animals, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat. No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat... A l'alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar -no per coerció exterior d'esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la transcendència. Com més l'home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix.

I També: Déu parla, no per mitjà d'ordres i revelacions d'altres homes, sinó en el mateix ésser de l'home per mitjà de la seva llibertat; no des de fora, sinó des de dintre.

Ser home és llibertat i referència a Déu... Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu.

I continua dient el mateix Jaspers: La llibertat de l'home demana tanmateix un guiatge... Aquesta és la gran pregunta de l'ésser de l'home: d'on li prové, a l'home, el seu guiatge. Ja que és cert que la seva vida no transcorre com la dels animals en el seguit de les generacions, només en repeticions idèntiques segons les lleis naturals, sinó que la llibertat de l'home li obre al mateix temps, amb la inseguretat del seu ésser, les oportunitats d'esdevenir encara allò que ell veritablement pot ser. És donat a l'home manejar amb la seva existència, des de la llibertat, en certa manera com amb un material.

Per això, únicament ell té història, és a dir, que ell viu des de la tradició en comptes de viure només des de la seva herència biològica. L'existència de l'home no transcorre només com un esdeveniment natural. La seva llibertat, tanmateix, demana un guiatge.

Suggerim, per acabar aquest escrit, que les paraules d'aquests autors s'han de llegir diverses vegades i s'han de mastegar. Si no és així, ens quedarem com abans.

4 – BRINS DE PARAULA

HUMANS

Humans tanmateix, va emfasitzar el P. Llimona Sí, humans i fins el final, però, per això mateix, divins i terrenals alhora. Aquesta és la realitat que Panikkar va voler posar de relleu i que va anomenar: Trinitat cosmoteàndrica. Aquesta Trinitat al mateix temps que és un misteri insondable d'acord amb la tradició, és també l'experiència humana primordial.

Nosaltres, aquí, voldríem posar l'accent en l'experiència humana primordial.

Voldríem posar l'atenció en el següent: El dogma de la Trinitat que forma part central de la nostra religió ha passat de ser un concepte doctrinal de poca o cap utilitat practica en la vida dels creients, a ser el punt de referència fonamental a l'hora d'esbrinar a fons i en tota la seva amplitud aquella Realitat que dóna sentit a la nostra vida humana.

Panikkar entén que la Trinitat, abans de ser doctrina revelada, és experiència viscuda. I nosaltres afegim que, pel fet de ser “experiència viscuda” ha estat després “doctrina revelada”. Això fa plausible i lògic que, segons el mateix pensador, la creença en la Trinitat no sigui exclusiva d'una sola religió, la cristiana, sinó que és una de les visions més profundes, més universals que l'Home pugui tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creador. Aquest pensament el repeteix més d'una vegada. Escoltem, doncs, una altra de les seves versions:

Un dels més grans desafiaments que haurà d'assumir la teologia del tercer mil·lenni és el d'aprofundir més seriosament en el misteri de la Trinitat. ¿Què ha significat la Trinitat fins ara en la vida espiritual de la majoria dels cristians? Amb prou feines se sap el que significa i, en conseqüència, no se li troba una aplicació a la vida personal. I, malgrat tot, la visió trinitària de la realitat és una constant de la humanitat que, implícitament o explícitament, es troba pràcticament en totes les cultures. Ha estat una certa concepció elitista i autosuficient de la Trinitat cristiana la que ha imposat la idea del monopoli cristià sobre la Trinitat i ha acabat reduint-la a un malabarisme intel·lectual... La Realitat mateixa és trinitària.

Així doncs, la intuïció de Panikkar sobre la Trinitat no es limita a la Trinitat immanent, sinó que implica també la que anomena Trinitat econòmica (1) o radical. Amb altres paraules: Quan Panikkar parla de la Trinitat, no parla solament de Pare, Fill i Esperit Sant, sinó que parla també de Déu, Home i Cosmos, i que anomena Trinitat cosmoteàndrica. Així ho comenta el mateix autor: La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica.

(1) - (La paraula economia en el món eclesiàstic no fa referència al diner, sinó al pla de salvació portat a terme per Déu; a l'acció de Déu envers la humanitat).

Però, deixem ara l'aspecte trinitari de la Realitat i posem atenció en l'Home, ja que som humans i és des de la nostra humanitat que diem, pensem i volem conèixer les coses que ens envolten i tenen una incidència propera o llunyana en les nostres vides.

Es pot estudiar l'home com a “objecte d'observació”. Això ho fa la ciència: la biologia, la psicologia... per exemple. I n'obté uns coneixements particulars molt importants sens dubte.

Però, en un nivell més alt de consciència o de coneixement que neix de l'experiència personal i no tant de l'estudi; més de la fe que del raonament, l'home és converteix en un misteri. Però, un misteri que ens toca molt de prop. Grans pensadors han intuït aquesta dimensió profunda de l'home. L'home supera infinitament l'home, va dir Pascal.

I, amb el seu llenguatge peculiar, Jaspers també ens diu: En realitat, l'home té accés a si mateix d'una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d'una llibertat inaccessible a tota recerca. En un cas parlem de l'home com a objecte, en l'altre cas, d'allò no objectiu que és l'home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix. Allò que és l'home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l'origen del nostre pensar i obrar. L'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. L'home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic.

Seguim escoltant Jaspers: El fet de saber coses sobre l'home és certament d'enorme importància per a nosaltres que som homes... Aristòtil va arribar a dir que l'home és la mesura de totes les coses.

La pregunta és si l'home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d'ell se sap. O bé si, per damunt d'això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que, no obstant això, li és present com a indefugible possibilitat.

I segueix més endavant: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu. Què vol dir això? Vol dir que no ens hem creat nosaltres mateixos...

Panikkar és un altre pensador que ens parla de les profunditats de l'home i de la seva realitat indefugible: Malgrat que estem balbucejant sobre l'últim misteri de la Realitat, som homes que, com ja va formular Protàgoras, no podem escapar-nos de la dimensió humana, companya fidel o infidel de tota aventura, per mística que sigui. Sant Agustí intueix el misteri de l'home d'una manera semblant quan diu: Anem on anem, vulguem ascendir o ens vingui de gust escudar-nos, allí no solament hi ha Déu, sinó també nosaltres mateixos.

I Panikkar acaba aquesta reflexió dient: Ja no volem per més temps ser només fills d'Eva, de Manu, d'Israel o d'Ismael, volem ser Fills de l'Home. Recordem que aquest és el títol que Jesús es donava a si mateix: El Fill de l'Home. Només des de l'Home podem submergir-nos en les profunditats de la vida.

Les paraules d'un altre gran pensador: C.G.Jung poden complementar molt bé aquestes reflexions:... Les universitats han deixat d'actuar com a fonts de llum. La gent està saciada de l'especialització científica i de l'intel·lectualisme racionalista. Vol oir paraules sobre una veritat que no estrenyi sinó que amplii, que no enfosqueixi sinó que il·lumini, que no rellisqui sobre un com l'aigua sinó que penetri commovedora fins la medul·la dels ossos... Ens volem trobar en la terra dels homes que comença més enllà dels límits acadèmics... La gent del món, va dir Gu De, va perdre les arrels i va agafar les copes...

És veritat: ens quedem en les formes i hem deixat el contingut essencial. Anem saltironant per les branques com els ocellets i desconeixem les arrels que donen vida i forma a les branques... I, d'aquesta manera, no sabem si les branques (les formes) provenen de “l'arbre de la vida” o de l'arbre que hem creat nosaltres amb les nostres cabòries i especulacions.

Continuem amb Jung: Diu Pau: “Perquè ara no visc, sinó que Crist viu en mi”. El símbol “Crist” és, com “Fill de l'Home”, una anàloga experiència psíquica d'una essència espiritual superior en figura humana, que neix invisiblement en l'individu. Tot allò que anem vivint ara, és una etapa en el procés de desenvolupament d'una més alta consciència humana que es troba en camí vers metes desconegudes...

Acabem amb paraules de Panikkar: Definim l'espiritualitat com una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana... podríem dir que consisteix en l'actitud bàsica de l'home respecte a la seva fi última.

En el fons, allò que se'ns demana és una actitud. I aquesta actitud no és la d'obeir en el sentit vulgar de la paraula, sinó que és una actitud de responsabilitat. Responsabilitat en el sentit de respondre lliurement. Nietzsche resumeix molt bé en què consisteix la tal actitud dient: Lliures en l'absoluta necessitat més amorosa. La fe i la nostra vida és una resposta en la llibertat.

És aquesta dimensió desconeguda de l'home la que intentem esbrinar una mica...

3 – BRINS DE PARAULA

Obrim una vegada més el calaix de sastre. Intentarem dir alguna cosa més sobre la Paraula.

¿Per què ho fem? Perquè la paraula -el llenguatge- és l'eina que tenim els humans per connectar amb la Realitat i amb les realitats de cada dia. Cal fer, doncs, un bon ús d'aquesta eina per no caure en l'engany o en les meres aparences, deixant en l'oblit de l'inconscient el fons de la realitat.

Com a éssers humans es tracta de viure plenament la vida. Aquesta és la nostra fita principal en aquest món. Així sembla que ho va entendre Jesús quan va dir: He vingut perquè tingueu vida, i en tingueu a desdir. Jo 10,10. Viure a mitges no és viure, és vegetar. Viure en plenitud és gaudir d'aquella pau immensa que només posseeixen aquells que han cregut de veritat, aquells que han posat la llibertat interior per damunt de la necessitat del moment, aquells que han viscut l'etern present en el present temporal.

Aquesta pau només s'aconsegueix amb una plena empatia amb la Realitat. Les coses són com són. No les hem creat nosaltres. Les hem trobat. Som éssers donats. R. Guardini. Ens hem rebut en la llibertat. K: Jaspers.

Hi ha una unitat de vida de la qual participem. L'U, s'ha difós, s'ha expressat en infinitat de formes i maneres. Ens hauríem de preguntar cada dia: ¿Allò que nosaltres volem i desitgem ser, participa d'aquesta unitat primordial i, per tant, de la vida plena o ens quedem solament amb el desig mai satisfet del tot?

En aquest sentit, el primer acte que hauríem de fer per connectar amb la font de la Vida és l'acceptació de si mateix R.Guardini i l'acceptació de la Realitat, de la Vida. Som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4. Som paraula de Déu, i ho som com a possibilitat en la llibertat (Jaspers) que tendeix, per la seva pròpia naturalesa, a esdevenir realitat.

Parlem ara, doncs, una mica més, de la paraula i dels seus diversos significats.

Fer un bon ús de les paraules que fem servir vol dir connectar amb el seu significat, el que li és propi d'acord amb la naturalesa de les coses i amb el pensament del qui les diu i tal com la societat en la qual vivim ho ha formulat. Escoltem el que ens diu P. Tillich sobre aquest tema: (Els subratllats són nostres)Tant els actuals com els antics nominalistes consideren que les paraules són signes convencionals que no signifiquen res fora del sentit amb què van ser usats en una època determinada per part d'un grup social concret. Per consegüent, certes paraules són ja irrecuperables i han de ser substituïdes per altres. Però, tal pressuposició nominalista -que les paraules “només” són signes convencionals-, nosaltres hem de rebutjar-la. Les paraules són el resultat del trobament de la ment humana amb la realitat. Per consegüent, no només són signes sinó també símbols, i no poden ser substituïdes per altres paraules, com si es tractés de mers signes convencionals. ... hem d'esbrinar el sentit original de les paraules...

Els diccionaris són un exemple clar de la diversitat de significat que els entesos han donat a les paraules. Veiem que la majoria de les paraules són polisèmiques, és a dir que tenen més d'un significat, la qual cosa els diccionaris anomenen accepcions. A més, al final de les diverses accepcions de la mateixa paraula hi trobem una sigla: fig. que vol dir caràcter figurat de la mateixa paraula. (Avancem que, dins del context en el qual estem parlant, els termes figurat i simbòlic sovint vénen a ser sinònims).

Pel que fa al nostre interès, i expressat amb llenguatge no acadèmic, proposem els diversos noms que s'han donat al mot paraula i que indiquen un determinat significat de la paraula d'acord amb el context des del qual es parla i que denoten, al mateix temps, un determinat nivell de consciència, de coneixement i de comprensió de la realitat.

Des d'aquest punt de vista, les paraules són o poden tenir el caràcter de signe, de concepte, de símbol o de persona.

SIGNE. Les paraules són signes de les realitats naturals. Emerson. La paraula natural s'entén aquí com a sinònim de físic, material, sensible... Estem en el nivell del coneixement sensorial.

CONCEPTE. Aquest terme és el propi del nivell intel·lectual que s'usa en les institucions i acadèmies... El concepte és la paraula que expressa una idea mental o un pensament en el marc d'un sistema doctrinal... Estem en el nivell del coneixement conceptual.

SÍMBOL. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit. Emerson. El llenguatge simbòlic és el propi de la Bíblia, ja que el missatge bíblic és un missatge que parla de realitats espirituals, expressat en diversos gèneres literaris, com l'històric, el sapiencial o poètic i el profètic. Estem en el nivell del coneixement sapiencial o espiritual propi de la fe. Aquell coneixement que alguns anomenen el tercer ull: l'únic que pot capir les coses de l'esperit, segons Panikkar.

PERSONA. El qui és la Paraula s'ha fet home. Jo 1,14. En aquest sentit la paraula no solament és expressió d'un pensament, d'una intuïció, d'una actitud, d'un estil de vida, sinó de tota la persona. És la persona la que ens parla, no només una facultat de la persona: la raó o els sentiments. És aquell coneixement expressat per Maria quan va respondre a l'àngel: ¿I com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,34. És la persona la que es troba amb la realitat i amb els altres; és la persona la que s'expressa.

La persona que parla de coses espirituals ho fa amb el llenguatge simbòlic. I en aquest sentit diu Emerson: La capacitat d'un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.

En aquest nivell de pensament, la paraula és sinònim d'imatge. Si diem que som imatge de Déu, d'acord amb la Bíblia, també podem dir que som paraula de Déu. És aquell coneixement vivencial, personal, del qual ens parla M. Corbí, quan diu: L'home no és cos, és ull.

Perquè les paraules que diem -quan parlem de coses espirituals- siguin paraules de veritat i no una mera esquella sorollosa o un címbal estrident. 1C 13,1. les hem de dir des de la pròpia experiència personal. La paraula expressa allò que som. No només allò que pensem...

Per això, la pregunta dels deixebles a Jesús: On vius? Jo 1, 38, és la pregunta clau. Cada u vivim i actuem des d'un nivell de coneixement i de consciència. Si vivim en el nivell més alt: el personal, comprendrem tots els altres. Si vivim en un nivell baix, podrem, potser, parlar del que es diu en un nivell més alt, però no el comprendrem a fons. Més aviat, divagarem sovint i fins i tot direm disbarats més d'una vegada. I generalment, no serem conscients de la nostra ignorància al respecte.

Trobem a faltar, avui dia, el coneixement espiritual... Generalment, després de fer un esforç per superar el nivell purament sensorial ens quedem ancorats en el nivell conceptual lligat a les formes externes... Arreglem la casa però, els fonaments continuen essent de sorra. Cf. Mt 7,24-27.

Això és el que ens passa. En el fons, no som capaços d'acceptar que d'aquest “temple” en el qual estem acostumats a viure, predicar i celebrar la fe, no n'ha de quedar pedra sobre pedra. Mt 24,2. Aquesta és la condició per fer una renovació de veritat i no només de pura façana.

Cada cosa en el seu lloc. Quan del símbol en fem un concepte i vivim d'aquest concepte, deformem la religió. Absolutitzem allò que és relatiu (en relació a...) i convertim la fe en fanatisme. El símbol ens posa en contacte amb la Realitat última que s'escapa a la nostra comprensió, però que, tanmateix, podem atènyer amb l'adhesió lliure de la nostra voluntat que deriva de la fe. En aquest sentit, Panikkar ens recorda que la paraula Déu no és un concepte sinó un símbol.