4 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

No ens enganyem, la mística que sempre s'ha entès com a exclusiva de grups petits i excepcionals és a l'abast de tothom i per a tothom, perquè la mística de veritat no és altra cosa que més puresa de cor, més autenticitat, més coherència... És amor, joia, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, mansuetud. continença i domini d'un mateix. I contra aquestes coses no hi ha llei. Ga 5,22-23. Perquè la llei no és superior a l'esperit, sinó que l'esperit és superior a la llei. I no hi ha res més espiritual que la virtut. La virtut és la realitat per excel·lència: Sense veritable virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom. Plotí.

Totes les altres coses que es diuen quan es parla de la mística i de les seves manifestacions esotèriques són, en tot cas, allò de més a més, que hi poden ser o no. Però allò essencial, l'únic necessari, repetim, és la puresa de cor. I la puresa de cor és llibertat. És allò que fa possible l'amor, la veritat, la unitat. És la bondat. I de la bondat podríem dir quelcom semblant a allò que Agustí va dir de l'amor: “Sigues bo i fes el que vols”.

Per tant, la vida mística, no consisteix en tenir èxtasis, visions o coses semblants, ni en les metodologies i exercicis de meditació orientals o occidentals... Tot això són formes externes que poden ajudar i acompanyar la pregària i que es donen en un determinat tipus de persones. Ara bé, el contingut essencial de la mística, en el seu grau més elevat, és a l'abast de tothom. Tothom pot ser més bo, més autèntic, més sincer, més lliure, més responsable...

Tothom pot ser més fidel a la vida que Déu li ha donat, un cop superat l'autoengany. Aquell autoengany que ens fa percebre la Voluntat de Déu allà on, de fet, ens inclina el nostre egoisme i que esdevé en aquells moments en els quals no som capaços o no tenim el coratge d'acceptar la realitat nua de la vida i de la veritat. Hem de remarcar, diu Teilhard de Chardin, que l'ús i la dosificació del desenrotllament en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d'estimar en Déu.

L'autoengany també es fa present en el fet de cercar en la literalitat dels textos sagrats, la realitat espiritual que supera la intel·ligència dels mateixos profetes i apòstols que van redactar els escrits que ara anomenem sagrats. No podem identificar el concepte amb la realitat espiritual Per això, Pau ens adverteix que la lletra mata. 2C 3,6. L'esperit, en canvi, dóna vida.

L'axiologia profunda és la disciplina que ens pot obrir les portes del món de l'esperit: el món que dóna sentit i coherència a les formes externes amb les quals manifestem i celebrem la nostra fe.

Els creients expressen religiosament la seva fe amb els ritus i cerimònies adaptats a la seva cultura. Els ritus que deriven directament d'especulacions doctrinals i són imposats, d'una manera imperativa, a la consciència de tots els fidels de qualsevol cultura, afavoreixen aquella religió que viu més de la llei que no pas de la fe. Jesús no anul·la les cultures i vol que l'home visqui, expressi i celebri la fe en el context de la seva pròpia cultura. Això és el que es desprèn de la narració del paralític, quan després de curar-lo, Jesús no li diu: mira, estàs curat, ara t'has de quedar amb nosaltres i seguir la nostra llei... sinó que li diu: Aixeca't, pren la llitera i ves-te'n a casa. Ell s'aixecà i se'n va anar a casa seva. Mt 9,6-7. A casa seva, és a dir, al seu poble, a la seva cultura, a la seva religió.

Hem de guardar l'ordre, amb el qual Déu ha fet totes les coses Agustí. I l'ordre és aquest: Primer hem de ser humans, després cristians... No es pot ser cristià sense ser humà. És l'home que s'ha fet cristià per expressar la seva fe, un cop acceptat el missatge de Jesús i dels seus apòstols. Nosaltres tenim el costum de distingir les religions pels seus ritus i els seus dogmes, quan les hauríem de reconèixer principalment per les seves virtuts humanes. Posant els ritus en primer terme hem posat, pel mateix fet, els valors humans en segon lloc. Novament hem posat la llei pel damunt de la fe. I recordem: El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Mc 2,27.

La bondat no és només un concepte, és una realitat humana: és la realitat humana per excel·lència. I, per al creient, la bondat és l'acte religiós per mitjà del qual manifesta d'una manera inequívoca la seva fe: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... Jaume 1,27.

Els dogmes i els sagraments ajuden a mantenir la unitat i la cohesió institucional. Malgrat tot, la llibertat i responsabilitat personals dins de la comunitat de fe, continuen sent, per a cada u, l'últim punt de referència vàlid a l'hora de cercar la Veritat i saber viure de la fe.

El que cal, doncs, és posar l'accent en humanitzar la religió, més que en dogmatitzar-la. I humanitzar-la, no solament per mitjà de les obres bones de caritat i socials que es puguin fer i que s'han de fer, sinó vivint la religió des de la pròpia llibertat i responsabilitat personals. Ens és necessari, en aquest sentit, tenir clara la diferència entre religió i religions, si volem viure d'una manera coherent el que som i el que fem.

Les religions són un llenguatge. No són la Veritat. La pròpia consciència és la que discerneix allò que ha fe fer. Tota altra cosa són ajudes externes: El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.

L'essència del cristianisme és l'Home: Heus aquí l'home, va dir Pilat. Jo19,5. Mirem de cercar, doncs, allò que és essencial i després ho podrem vestir amb les formes més adients amb llibertat, però també amb responsabilitat. No és lliure aquell qui fa el que vol, sinó aquell qui fa allò que ha de fer.